Un estudi experimental amb carnívors salvatges realitzat al Pirineu de Lleida permetrà modelitzar el comportament d’aquests animals a la prehistòria

Si hi ha una característica comú que posi d’acord a tots els investigadors dedicats a l’estudi de les comunitats caçadores i recol.lectores actuals arreu del planeta és que, una vegada s’abandonen els campaments, els carnívors de la zona s’hi acosten atrets per les olors dels fogars apagats, la carn cuita i la possibilitat de trobar menjar fàcil entre les despulles acumulades. Durant la Prehistòria, aquest fenomen devia ser bastant freqüent, atesa l’alta mobilitat dels grups humans d’aquell període. Malgrat això, les pertorbacions que podrien haver generat aquests animals tant en la distribució espacial dels objectes com en la desaparició d’altres, sempre ha estat un tema poc tractat des de l’Arqueologia.

Ara, un estudi  publicat aquest dilluns a la revista Scientific Reports intenta posar llum a aquesta qüestió. Els autors de l’article són els investigadors de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i de l’Àrea de Prehistòria de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona), Maite Arilla i Jordi Rosell, i del CENIEH (Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana), Ruth Blasco. “La nostra intenció és aportar les dades necessàries per poder modelitzar el comportament dels carnívors en aquest tipus d’escenaris i contribuir així a una interpretació més acurada dels jaciments”, apunta Maite Arilla.

L’estudi, iniciat fa més de 5 anys, ha consistit en la reproducció experimental de diferents campaments neandertals de curta durada i la seva posterior exposició a l’acció dels carnívors salvatges. “Degut a la gran diversitat de predadors que hi havia durant la Prehistòria a tota Europa, vam decidir començar a treballar a l’àrea del Pallars (Lleida) amb els óssos. Aquesta zona, a més, té una pressió humana molt baixa, de manera que el comportament dels animals no es veu alterat com pot passar a altres indrets. La nostra intenció, però, és continuar introduint variables diferents i afegir altres animals que també eren freqüents aquí, com hienes, lleons i llops”, afirma Jordi Rosell.

El seguiment dels jaciments experimentals s’ha fet sempre utilitzant càmeres amb sensor de moviment. Ruth Blasco explica: “Això ens ha permès veure quins van ser els principals actors que van intervenir en cadascun dels escenaris, De fet, hem pogut comprovar que no solament els carnívors grans es beneficiaven de les despulles abandonades pels grups humans, sinó que també carnívors petits (guineus, martes, teixons), ratolins i algunes aus carronyaires (còrvids) també es sentien atrets i jugaven un rol important en la formació dels jaciments”.

“Hem detectat accions molt ràpides relacionades sobretot amb la desaparició de restes òssies”, diu Jordi Rosell. “Les restes dels animals petits (<50 kg) són engolides directament, mentre que les epífisis dels ossos llargs dels animals grans (>300 kg) són traslladades fora de l’àrea del campament, probablement per amagar-les i consumir-les després amb tranquil·litat. Aquestes accions són degudes a la por que tenen els carnívors davant d’una possible i inesperada tornada dels humans”.

“Es tracta d’autèntics fantasmes”, comenta Maite Arilla. “Les restes que toquen desapareixen, ja sigui engolides o traslladades, i, per tant, no s’observen mossegades i fractures sobre les restes que queden. Conseqüentment, és molt difícil identificar aquests processos als jaciments arqueològics, tot i que sabem del cert que van ocórrer amb molta freqüència”.

Ruth Blasco conclou: “Aquest treball ens obra una nova perspectiva per entendre els jaciments. Un exemple directe és l’absència d’epífisis constant que hi ha a bona part dels jaciments paleolítics. Ara comencem a tenir dades per avaluar la importància del paper d’aquests animals en aquest fenomen i contraposar-lo a uns possibles efectes causats pel consum humà”. En qualsevol cas, aquest tipus de reproduccions experimentals obren una nova línia de recerca que ajudarà a entendre molts aspectes relacionats amb l’evolució dels assentaments humans al llarg de la Prehistòria.

Aquest estudi s’ha fet sempre amb el permís, supervisió i col·laboració dels equips de seguiment de l’Ós Bru, el Parc Natural de l’Alt Pirineu i el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. De la mateixa manera, la línia experimental s’emmarca dins del projecte de recerca “Neandertals i carnívors: una història compartida” (Ref. CLT009/18/00055), cofinançat per la Generalitat de Cataluña.

Referencia bibliogràfica

Arilla, M., Rosell, J., Blasco, R. (2020). “A neo-taphonomic approach to human campsites modified by carnívores”. Scientific Reports, https://doi.org/10.1038/s41598-020-63431-8