Enedina Espallargas Vilanova és cap del departament de Medi Ambient de Repsol Química

La tarragonina Enedina Espallargas es va llicenciar a la Facultat de Ciències Químiques a Tarragona quan el centre encara depenia de la Universitat de Barcelona. D’això fa més de vint anys. En fa tres que és la responsable del Departament de Medi Ambient de Repsol Química. Assegura que si tornés a néixer cursaria altre cop la carrera de Química.

Per què es va decantar per la carrera de Químiques?

No sabia ben bé què estudiar, però tenia clar que havia de ser de la branca de ciències, com biologia o bioquímica. Quan tens 18 anys vas una mica despistat, no saps gaire què vols fer. La química tenia i té a Tarragona molt de renom. Per això vaig pensar que seria una bona opció. Em vaig especialitzar en bioquímica, en genètica molecular, i biotecnologia.

Quina és la feina d’un químic?

Quan dius que ets química et pregunten per a què serveix. Sembla que no tingui gaire sortida. Un cop acabada la carrera, la primera vegada que vaig anar a l’oficina de l’atur i vaig dir que era llicenciada en químiques em van preguntar si ho era en alguna cosa més perquè no havien col·locat cap químic. Quan vas a la universitat tampoc no saps ben bé per a què servirà el que estudies, però després veus que un químic serveix per a moltes coses. L’eslògan “La química és vida, tot és química” és veritat. Tot el coneixement de la química ho ha fet l’ésser humà. Amb els estudis de química tens un ventall de llocs per treballar molt gran.

Li va resultar difícil accedir al món laboral?

Quan encara feia la carrera hi havia la Fundació Bosch i Gimpera, que establia convenis entre la Universitat i les empreses perquè els estudiants poguessin fer pràctiques. Va ser aleshores quan vaig entrar al laboratori de Repsol. Hi vaig fer pràctiques i després, quan es van alinear els planetes [somriu], Repsol em va contractar. M’agradava el tema del medi ambient, però el departament de medi ambient encara no existia com a tal a Repsol. En aquell moment, impartien un màster de gestió ambiental i el vaig fer. Treballava a Repsol però em deixaven unes hores per fer el màster. Un cop Repsol va crear el departament de medi ambient hi vaig treballar catorze anys com a tècnica i en fa tres que en sóc la responsable a Repsol Química.

En què consisteix la seva feina com a responsable del Departament de Medi Ambient de Repsol Química?

El tema de medi ambient, pràcticament, és gestió. Som sis persones al departament; hi ha dos enginyers químics, dos químics i dos comandaments entremitjos que estan a planta. Nosaltres no obrim ni tanquem vàlvules. Sempre dic que som una mica el Pepito Grillo de l’organització. Som els responsables que es gestionin tots els paràmetres ambientals d’acord amb la legislació i amb les llicències ambientals que tenim al complex, però és responsabilitat de cada cap de planta, o de cadascú, vetllar pel compliment del medi ambient. Tenim contacte en temps real amb tots els focus d’emissió, tenim connexió amb el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat i fem de gestors. També controlem les olors, fem els controls de legionel·la a les torres de refrigeració, i també de les aigües subterrànies, entre d’altres.

Quantes vegades s’ha sentit a dir que és contradictori treballar a favor del medi ambient en una química?

Moltes [riu]. Jo tinc nens petits i vull que quan van a la platja estigui neta. Quan expliques què fas, els controls que hi ha, que s’atura una planta quan s’hi detecta alguna incidència, s’arregla i es torna a posar en marxa, la gent no s’ho creu. Moltes vegades ja no intento convèncer a ningú: cada vegada discuteixo menys. Faig el que em toca fer, i si la gent s’ho creu bé i, si no, també. Sempre dic el mateix. Nosaltres tenim una instal·lació petroquímica i no volem ser uns mals veïns. Els últims interessats que Repsol surti a la premsa per coses dolentes som nosaltres. Per tant, fem l’impossible perquè tot estigui controlat, i si alguna vegada passa alguna cosa és perquè realment hi ha hagut un accident.

Hi ha qui pot pensar que vostè és una privilegiada. Té una feina de responsabilitat en un moment en què molts, entre els quals hi ha químics, marxen a l’estranger a buscar feina. Què els diu?

Quan dius que ets la responsable del Departament de Medi Ambient de Repsol Química diuen que és fantàstic. Això només té un secret. Han passat uns anys i he fet coses. És un tema de tempos. Les coses s’han de fer a poc a poc. Si realment creus que les coses les pots aprendre a fer a fora, doncs perfecte, però el que no pots pretendre és pensar que acabaràs la carrera i treballaràs a no sé on. Les coses no són fàcils. Tinc 46 anys. No sé si sóc gran o jove per ser cap, però han passat més de vint anys des que vaig acabar la carrera. Les indústries del complex petroquímic tenen entre 20 i 30 anys. La gent que hi va començar es jubila ara. Per exemple, a la refineria de Repsol. És un moment per tornar a reomplir amb gent d’aquí. La indústria petroquímica demana gent formada. Per tant, també crec que és molt important que la gent es formi.

Estudiar Química a la URV és una bona opció?

A la Facultat de Química hi ha molts professors que són companys meus. Molts dels qui treballen a Repsol Química són llicenciats a Tarragona,  però també n’hi ha de la UB o de la UAB. A nivell tècnic no hi ha diferència. El més important és que facis la carrera i després màsters o t’especialitzis en alguna cosa.

Tornaria a triar la carrera de Química?

Sí. Fa vint anys vaig dubtar entre Medicina i Químiques. Vaig estar en un laboratori d’anàlisis clíniques en un hospital i vaig veure que allò no era per a mi.