Josep Font és president de l'AEQT i director del complex de Repsol a Tarragona

Josep Font és llicenciat en Química per la UB, quan a Tarragona hi havia la Divisió VII.

Llicenciat en Química el 1987. Han passat tres dècades. Com ha canviat la universitat des d’aleshores?

Primer, ha canviat l’emplaçament: quan estudiava érem a la plaça Imperial Tàrraco, en un edifici reconvertit que no estava dissenyat per ser una facultat d’ensenyament de ciències químiques. Després han canviat els materials, les eines, la tecnologia. Fa trenta anys era impensable tenir els equipaments que hi ha ara a la Facultat de Química. Quan era estudiant, aquest tipus d’instal·lacions només estaven a l’abast d’algunes empreses. I, en tercer lloc, ha canviat la societat, la gent. I això és clau perquè ha canviat molt la forma d’ensenyar.

Què és el que més li ha servit del pas per la universitat?

La formació. L’educació és competència de la família, però no arriba a l’adquisició d’una sèrie de competències. Fa trenta anys la universitat em va donar aquestes competències: treball en equip, lideratge, gestió de problemes i adopció de solucions que, després, en l’àmbit professional, desenvolupes en una àrea determinada. A vegades el contingut és el menys important: l’important són les capacitats que tenim per enfrontar-nos als reptes que la societat ens planteja cada dia.

Des que va començar a treballar-hi, quins són els canvis més importants que s’han produït a la indústria química a Tarragona?

En vint-i-vuit anys el sector s’ha transformat molt, sobretot per l’esforç que fa per ser cada vegada més eficient i sostenible. El concepte de sostenibilitat no el teníem fa trenta anys, no estava arrelat a la nostra activitat; en aquella època érem més aviat productors perquè no es pensava que els recursos podrien arribar a faltar. Fèiem coses per satisfer una necessitat: si la societat necessitava materials plàstics, fèiem plàstics; si la societat necessitava matèries inorgàniques, fèiem clor i sosa. El que ha canviat a les indústries no és tant el procés industrial com el procés de treball; ara busquem ser sostenibles i donar solucions als problemes que té la societat, com la salut, l’alimentació, la mobilitat, la sostenibilitat del nostre estil de vida.

Els darrers anys Barcelona està guanyant la batalla de la creació de llocs de treball d’alt valor afegit en el sector químic. Què cal fer des del territori per a la reconversió de la indústria a Tarragona?

Que hi hagi altres pols que estiguin impulsant el creixement és bo perquè això fa que no et quedis parat. Què ha de fer Tarragona? Jo crec que té eines que estem explotant bé, com la universitat i com ChemMed, una estructura que engloba el sector industrial, el portuari, el logístic, les empreses de servei i la universitat, que volen trobar sinergies perquè el talent del territori aflori i es quedi aquí. Hem d’acceptar que hi hagi talent que se’n vagi a fora perquè aquí no podem oferir les millors oportunitats en tot, però alhora hem d’intentar donar una l’oportunitat a qui es vulgui quedar i, a més, atreure talent de l’exterior. Per això, cal seguir apostant per la formació, perquè és cabdal en els nostres processos.

Al si de les universitats hi ha el debat sobre si cal o no una relació més estreta entre empresa i universitat. Quin paper haurien de tenir les empreses a l’hora de dissenyar els plans d’estudis?

Combinar la docència de continguts amb la capacitació i amb l’experiència professional no és fàcil, però podem trobar fórmules que ho permetin, com a la formació professional. Hem dissenyat una formació dual per a un col·lectiu per al qual no es veia un futur definit. Una part de la capacitació es dóna a l’institut i la part final la facilita l’empresa. Aquest model és un exemple a seguir. Per tant, una bona part dels continguts s’han de donar a la universitat però hem de reforçar més el paper de les estades de treball.

Pel que fa a la transferència universitat-empresa al territori, creu que és adequada en el seu sector?

Aquest debat sempre ha existit: si la universitat ha de fer recerca bàsica, recerca aplicada o transferència. La universitat ha de fer una mica de tot. No podem tenir una universitat que només faci recerca aplicada perquè els grans avenços estan basats en la recerca bàsica, anar més enllà de les fronteres del coneixement. Per tant, la universitat no pot perdre aquest paper perquè ningú més el farà. A més, és important que una part de la universitat miri cap a la indústria per aplicar-hi el que ha descobert a la recerca bàsica, perquè si una cosa no resol un problema no té gaire sentit invertir-hi. Per tant, hem de combinar la recerca bàsica amb la transferència a través dels centres tecnològics perquè la universitat ajudi la indústria en la millora dels processos i de les mateixes empreses.

La societat cada vegada és més crítica amb les externalitats negatives de la indústria, especialment sobre el medi ambient i la salut. De quina manera es treballa des del sector per reduir o eliminar aquests efectes?

Tot el que fem en aquest món impacta sobre el planeta. L’objectiu del sector industrial és que el nostre impacte sigui neutre, i això vol dir aprofundir en economies circulars, en sistemes realimentats que no requereixin recursos externs per sostenir-se. Al complex industrial totes les empreses estem preocupades per si fem impactes amb sorolls, fums, llums i olors, i dediquem molts recursos perquè aquests impactes siguin mínims, però quan hi ha una aturada d’una planta és inevitable que hi hagi un impacte visual o un soroll. Per això treballem en la millora de la fiabilitat dels processos, perquè amb l’excel·lència operativa el nostre impacte serà cada vegada més petit.

Recentment agents del territori han fet front comú per demanar la transposició completa de la directiva europea que hauria de permetre reduir el cost de l’electricitat a les empreses químiques. Què ho frena?

El que marca la directiva europea és que en àmbits com ara complexos industrials, aeroports i ports es permet que els sistemes elèctrics siguin compartits i que cada empresa no hagi de tenir una infraestructura elèctrica independent. Dit d’una altra manera, és com si en una comunitat només hi hagués un comptador d’electricitat per a tots els veïns. No sabem què ha impedit la transposició, però sí que en coneixem els efectes: la indústria química a Espanya té un accés a l’energia elèctrica a un cost superior al dels nostres competidors a Europa; per tant, la nostra competitivitat es veu minvada. Què reclama el sector? Estar en igualtat d’oportunitats amb la competència.

Una altra batalla de les empreses químiques és la que lliuren perquè s’executi el corredor del Mediterrani. Què canviaria si aquest projecte fos una realitat?

El corredor del Mediterrani és una reclamació d’una gran part de la conca mediterrània perquè el cost de transportar una mercaderia amb ferrocarril és deu vegades inferior al de transportar-la per carretera. I no només cal tenir en compte el cost per a la indústria o per a la societat, que es repercuteix al producte, sinó també l’impacte en el medi ambient. Via ferrocarril s’emetria menys CO2 a l’atmosfera. És una aposta de futur i de sostenibilitat. Demanem que els nostres productes puguin sortir cap al centre d’Europa de forma competitiva i sostenible, i hem d’aconseguir que els estaments polítics apostin d’una vegada per fer realitat el corredor del Mediterrani.

Vostè ha desenvolupat diversos càrrecs de responsabilitat a Repsol, fins a arribar a la direcció del complex de la multinacional a Tarragona. Com poden assolir els estudiants aquest nivell?

No tothom pot ser director general i no tothom vol ser-ho. Per tant, el que un ha de tenir clar és què vol ser a la vida. I un cop saps què vols fer la resta és posar-se a treballar. Treballar, treballar i treballar, no hi ha més secrets. I un petit consell: que la gent se’n vagi a conèixer món, a aprendre coses en una altra universitat, a treballar a qualsevol altre lloc. I quan ja tingui experiència, que vingui aquí i que ens l’ofereixi, que prou falta ens fa.

Aliances per fer competitiva la indústria