El catedràtic emèrit de la UB Mariano Marzo exposa el futur de l'energia i la nova geopolítica a la tertúlia científica de Iubilo URV

Amb el títol ben candent “El futur de l’energia: canvi climàtic, transició energètica i nova geopolítica”, Mariano Marzo Carpio, reconegut expert en temes d’energia i de medi ambient, va fer el proppassat 7 d’abril la presentació de la tertúlia científica organitzada per la comunitat Iubilo URV. La seva exposició va ser brillant, entenedora i amb una aportació de dades que il·lustren com la transició energètica cap a les renovables per frenar el canvi climàtic, de fet està marcant una nova geopolítica.

En primer lloc, Marzo va recordar les dades de consum energètic que van lligades al desenvolupament humà i que històricament tenen un punt d’inflexió a finals del segle XIX amb la que es pot dir “Revolució dels hidrocarburs“, o sigui quan es va a començar a aprofitar carbó, petroli i gas natural. Abans d’aquesta revolució, el consum energètic era modest i constant perquè només depenia de la “renda solar”, o sigui en última instància de la fotosíntesi vegetal i bacteriana. Però els hidrocarburs són fòssils, produïts per les plantes fa milions d’anys, i constitueixen l'”herència solar”.

El desenterrament d’aquesta herència ha permès multiplicar el consum energètic global per sis vegades des de 1950 fins ara, degut a la multiplicació per tres de la població i de 14 vegades el PIB mundial. Però això ha comportat un clar aspecte negatiu que ha estat l’augment de les emissions atmosfèrics de CO₂, que s’han multiplicat quasi per 20 des del 1900, i com científicament està ben demostrat, aquest és el principal responsable del canvi climàtic, degut a l’escalfament global. Aquest ha tingut una mitjana global d’un augment de l’1.5ºC en els darrers 30 anys, fenomen clarament antropogènic, i en algunes regions com les polars, o fins i tot la península Ibèrica, s’estan superant clarament els 2ºC d’augment.

Tal com va comentar Marzo, les possibles solucions a aquest desafiament són per un costat retirar el CO₂ que es produeix, amb tecnologies que el captin i l’emmagatzemin o el reutilitzin, o bé substituint els combustibles fòssils per alternatives baixes en emissions, com són les renovables, o l’H₂ i els combustibles sintètics. Tanmateix, aquesta transició energètica va molt més lenta del que caldria, ja que les renovables al 2025 encara només eren el 15% de l’energia, i el consum d’hidrocarburs segueix augmentant, sobretot als països en desenvolupament. I a més a més, encara que la transició energètica té molt acceptació social, requereix molta I+D+i, i tenir una bona governança i voluntat política, cosa no gaire freqüent.

Finalment, Mariano Marzo va impactar l’audiència amb les dades del nou ordre energètic que suposa aquesta transició, ja que les energies renovables com la solar i l’eòlica, i les alternatives “netes” d’emmagatzematge en bateries com els cotxes elèctrics, depenen molt d’uns minerals crítics. Aquests, com el coure, liti, níquel manganès, cobalt i altres minoritaris, són cada cop més requerits i el seu processat requereix d’una tecnologia complexa, a banda que la mateixa tecnologia de desenvolupament de les renovables és força sofisticada.

La transició energètica suposa una transició extractiva, i tot això implica uns canvis importants als països que dominen les cadenes de subministrament, i en definitiva la geopolítica energètica està canviant ràpidament, de tal manera que de fa pocs anys ençà la Xina és el país hegemònic estratègicament en tecnologia i processament dels nous recursos energètics, com es pot veure a la imatge adjunta.

Al final d’aquesta exposició, la nombrosa audiència va debatre amb ell alguns dels nombrosos interrogants que sorgeixen d’aquest nou escenari energètic i geopolític. Dins el debat, Marzo va oferir la seva visió personal sobre la complexitat inherent a la cerca d’un equilibri dels tres vèrtexs que defineixen el “trilema energètic” —medi ambient, economia i seguretat energètica— en un planeta en crisi, així com els factors a tenir en compte en la relació entre l’energia i el desenvolupament humà, coneguts com “piràmide de Maslow”.