Una recent investigació de l'IPHES-CERCA i la URV, que es basa en el jaciment Cueva del Mirador d'Atapuerca, mostra la ràpida capacitat d'adopció de les pràctiques ramaderes durant el Neolític

La Cueva de El Mirador (Sierra de Atapuerca, Burgos) ha contribuït, en els últims vint anys, al coneixement sobre la manera de viure de les primeres comunitats ramaderes i agricultores, a la Península Ibèrica i, en particular, a la Meseta. Tot i l’arrelament que la cria de l’ovella té en aquesta zona, són encara escasses les evidències sobre el seu origen i consolidació. Un recent treball, liderat per Patricia Martín, Carlos Tornero i Josep Maria Vergès, personal investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i de la Universitat Rovira i Virgili  (URV), ofereix nova informació sobre el origen i consolidació de les pràctiques ramaderes a la Meseta. Tal com es constata en un article científic que acaba de publicar la revista Archaeological and Anthropological Sciences, fa 8.000 anys les poblacions que van arribar a la Meseta eren ja expertes en la cria d’ovelles.

S’ha arribat a aquesta conclusió gràcies a un estudi que integra l’anàlisi zooarqueològic i el dels isòtops estables, caracteritzats aquests últims pel seu alt grau de resolució. La zooarqueologia aprofundeix en el coneixement de les restes d’animals i permet saber aspectes com ara les espècies que componien els ramats, l’edat a la qual se sacrificaven i, amb això, obtenir dades sobre la seva explotació (per exemple, obtenció de carn, llet , o llana). Les anàlisis d’isòtops estables de carboni (δ13C) i oxigen (δ18O), realitzats, en aquest cas a partir de mostres d’esmalt dental de les ovelles, permeten saber l’estació de naixement i l’alimentació d’aquests animals. Això és degut a que la composició isotòpica de carboni està lligada als vegetals ingerits per l’animal, mentre que la de l’oxigen està relacionada amb l’aigua consumida, que inclou la procedent de les precipitacions i que varia estacionalment amb les temperatures. En conjunt, els dos estudis permeten esbrinar les estratègies dutes a terme pel pastor per a la gestió dels seus ramats.

Amb aquest treball es confirma també el lideratge de l’IPHES en aquest tipus d’investigacions després d’una altra recent publicació centrada en el jaciment arqueològic de la Cueva de Chaves (Osca) en la qual es posava de manifest la capacitat d’aquestes primeres poblacions ramaderes peninsulars de modificar el cicle reproductor de les ovelles.

Les primeres evidències de la cria d’ovella a la península ibèrica tenen una cronologia de fa uns 8.000 anys, després de la seva domesticació al Pròxim Orient i la seva expansió al llarg de la Mediterrània. Després d’aquest procés, eren moltes les incògnites sobre com les primeres societats ramaderes i els seus ramats es van adaptar a les exigents condicions climàtiques de l’interior peninsular, diferents a les de l’àrea Mediterrània a què estaven acomodades. Les dades resultants de l’estudi realitzat a la Cueva de El Mirador informen sobre una ràpida i exitosa adaptació.

Els naixements de les ovelles d’aquest jaciment es produïen entre finals d’hivern i inicis de primavera, en el període habitual de parir de les cabres salvatges i les primeres domesticades. A més, els naixements a la Cueva de El Mirador tenen lloc en un període bastant restringit, del voltant d’un mes, enfront dels 3 o 4 mesos de durada de l’època de parts registrats en el Neolític en altres zones d’Europa. Aquest fet estaria evidenciant un important control del pastor sobre el cicle estacional de les ovelles, amb l’objectiu de calibrar millor els naixements i proporcionar l’atenció adient a les seves cries.

De totes maneres, a més dels parts de primavera també s’ha constatat el naixement de dos individus a la tardor, cosa que posa de manifest la pràctica de diferents tècniques reproductives a la Cueva de El Mirador. Això implica un bon manteniment nutricional de les femelles gestants i de les cries, per part de pastor, en néixer en una època d’escassetat de recursos i descens important de temperatures a la zona. Segons les dades etnogràfiques, la coexistència d’una doble estacionalitat de naixements ofereix diferents avantatges com, per exemple, disposar de la llet de les femelles durant un període més llarg o evitar que totes les femelles fèrtils gestin al mateix temps.

En relació amb l’anterior afirmació, els resultats de les anàlisis dels isòtops de carboni, que proporcionen informació sobre l’alimentació dels ramats, s’evidencia l’ús de farratge com a suplement nutricional pel ramat en els mesos més durs climatològicament. Alhora, els valors de carboni no reflecteixen canvis substancials en la nutrició del ramat al llarg de l’any. La disponibilitat de recursos vegetals, en l’entorn més immediat de la cova, va permetre als pastors i als ramats romandre al llarg de tot l’any en les proximitats del jaciment, sense necessitat de practicar moviments amb els mateixos. Aquest fet mostra la idoneïtat de l’elecció del Mirador com a corral per a aquests animals.

Totes aquestes són pràctiques que podem observar avui en dia en els ramats extensius cosa que demostra la seva modernitat, l’alt grau d’adaptació que van tenir els primers pastors de la Meseta a les rígides condicions climàtiques de la zona i la rapidesa d’aquesta adaptació.

Referència bibliogràfica: Martín, P., Tornero, Carlos, Salazar-García, D.C., Vergès, J.M. 2021. Early sheep herd management in the inland of the Iberian Peninsula: results of the incremental isotopic analyses of dental remains from El Mirador cave (Sierra de Atapuerca, Spain). Archaeological and Anthropological Sciences. https://doi.org/10.1007/s12520-021-01355-8