L'animal és l'ancestre dels toros actuals, pesava més de 1.000 kg i cadascuna de les banyes fa més d'un metre

L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) ha identificat a Tunis (Tunísia) el crani d’ur més antic del món. L’animal és l’ancestre dels toros actuals, pesava més de 1.000 kg i cadascuna de les banyes fa més d’un metre. Es reforça així la idea que l’origen dels toros es troba a Àfrica i no a Euràsia, com se suposava fins fa poc. La troballa es presenta a la prestigiosa revista Quaternary Science Reviews.

La prestigiosa revista Quaternary Science Reviews acaba de publicar al seu web la troballa d’un crani de toro modern, el famós ur (Bos primigenius), que és el fòssil d’aquesta espècie més antic del món, amb una cronologia d’uns 700.000 anys. Va ser descobert el 2008 al jaciment de Oued Sarrat, a la província del Kef (Tunísia). Després d’un llarg procés d’estudi ara es presenta en un article que té com autors principals a Bienvenido Martínez-Navarro, paleontòleg i investigador ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) a l’IPHES, i Narjess Karoui-Yaakoub, del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de Bizerte (FSB) de la Universitat de Cartago. A més, aquest fòssil, que actualment està exposat al Museu de l’Oficina Nacional de Mines de Tunísia, ha estat restaurat per Gala Gómez-Merino, tècnica de l’IPHES. Conjuntament amb Bienvenido Martínez-Navarro i Narjess Karoui-Yaakoub, signen l’article altres vint col·laboradors més.

El jaciment d’Oued Sarrat i el crani van ser descoberts per Abdelhak Othmani, professor de física a la Facultat de Bizerte (FSB), i gran aficionat a la prehistòria i a la paleontologia. Encara que al principi no es va saber a quin tipus d’espècie corresponia el fòssil, un cop restaurat es va poder veure amb claredat que es tractava d’un ur d’una mida exageradament gran, fins i tot més que les formes més grans d’aquesta espècie localitzades a Europa. És l’ancestre dels toros actuals i presenta uns nuclis ossis (banyes sense la coberta de queratina), amb una longitud cada un d’ells de més d’un metre, 112 cm, i una circumferència de 39 cm a la base. L’amplada del crani a l’alçada de les òrbites és de 30 cm i la màxima entre els punts més externs de la corba dels nuclis ossis és de 130 cm. La massa calculada per a l’individu que portava aquest crani sobrepassa àmpliament els 1.000 kg, podent arribar fins a 1.300 o 1.400 kg.

Els resultats de les investigacions mostren que el nivell negre d’origen lacustre palustre d’Oued Sarrat on es va trobar el crani de toro té una extensió de més de 5 km de longitud, per on discorre l’actual llit del riu Sarrat. Presenta afloraments amb restes de fòssils de vertebrats en els quals s’inclou a més de bous, altres grans mamífers com rinoceronts, èquids, hipopòtams, porcs o antílops, i gran quantitat de rosegadors i altres petits vertebrats com peixos, amfibis, rèptils i aus, així com indústries lítiques axelianes, al llarg de tota la seva superfície aflorada. Té una cronologia aproximada, basada en dades paleomagnètiques i biocronológiques, d’uns 700.000 anys d’antiguitat.

“Aquesta cronologia és molt important, ja que converteix el crani de toro de Oued Sarrat en el fòssil més antic de Bos primigenius mai trobat al món”, assegura Bienvenido Martínez-Navarro. Aquesta dada s’emmarca precisament en la nova idea publicada per aquest mateix investigador i col·laboradors en diversos articles a partir de 2007 referent a que l’origen dels toros es troba a l’Àfrica i no a Euràsia, com se suposava.

Així consideren que els toros evolucionen a partir del búfal africà gegant d’Olduvai, Pelorovis oldowayensis, i donen origen a un toro modern, però amb característiques anatòmiques encara primitives, com el que va ser trobat i publicat el 2010 pel mateix Martínez-Navarro, el professor Lorenzo Rook de la Universitat de Florència i altres col·laboradors, en el jaciment eritreu de Buia, al costat del mar Roig, datat en un milió d’anys i anomenat Bos buiaensis. “Aquesta última forma dóna origen als toros totalment moderns de l’espècie Bos primigenius, el representant més antic és el d’Oued Sarrat”, puntualitza Martínez-Navarro.

Col·laboració científica i acadèmica

“D’aquesta manera -afegeix- es pot dir que els toros evolucionen a l’Àfrica, en els mateixos ambients que els nostres avantpassats, formen part de la dieta dels humans des del principi, i es van dispersar paral·lelament amb ells en els moments en què la cultura axeliana conquista el nord d’Àfrica i després Euràsia, a partir del trànsit del Plistocè inferior al mig, al voltant de 700.000-800.000 anys”.

Igual que el crani que ara es fa públic, el jaciment d’Oued Sarrat, a la província del Kef (Tunísia) va ser descobert per Abdelhak Othmani. Quan aquest va mostrar el fòssil a la professora Narjess Karoui-Yaakoub, paleontòloga del Departament de Geologia de la mateixa facultat, va veure l’interès de la troballa, i a través d’un paleontòleg francès, el Dr. Pierre-Elie Moullé del Museu de Menton als Alps marítims va contactar amb Bienvenido Martínez-Navarro i Robert Sala, arqueòleg aquest últim i també investigador de l’IPHES i professor titular de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Donada la importància del descobriment, i després d’una primera presa de contacte amb el fòssil i amb el jaciment al març de 2009, es va establir un programa de col·laboració científica i acadèmica entre l’IPHES i la FSB, així com un projecte d’investigació per a l’estudi del jaciment d’Oued Sarrat, codirigit per B. Martínez-Navarro i N. Karoui-Yaakoub, que està contribuint a formar estudiants tunisians a Tarragona i a desenvolupar les investigacions del quaternari a Tunísia. En aquest programa han participat, a més, científics d’altres institucions tunisianes, com les universitats de Tunísia i de Sfax i l’Oficina Nacional de Mines, i espanyoles, com l’Autònoma de Barcelona (UAB), la de Màlaga i el Museu de Prehistòria i Paleontologia d’Orce.

Campanyes d’excavació

Durant els últims anys s’han realitzat dues campanyes d’excavació intensives en Oued Sarrat, una el 2011 i una altra el 2013, finançades pels ministeris d’Economia i Competitivitat i pel d’Afers Exteriors, en les quals també han contribuit la Facultat de Ciències de Bizerte i l’Oficina Nacional de Minas de Túnez, a més d’altres treballs de camp i de laboratori. “Els resultats fins ara han estat molt satisfactoris”, observa Martínez-Navarro.

“D’una banda -explica aquest paleontòleg- s’ha avançat àmpliament en el coneixement de la geologia i cronologia de la conca, i de l’altra, s’ha documentat àmpliament el seu registre arqueològic i paleontològic, revelant la presència d’una associació faunística amb indústries lítiques axelianes en un nivell de color negre d’origen lacustre palustre, corresponents a la base del Plistocè mig, en una edat aproximada de 700.000 anys d’antiguitat, i una altra més recent, en nivells fluvials marrons i grisos, del Plistocè superior, amb fauna i indústries aterianes, típiques del nord d’Àfrica, de fa entre 30.000 i 70.000 anys”.

Referència a l’article a ‘Quaternary Science Reviews’