L'excepcional preservació d'un fòssil del sud d'Itàlia mostra que el neandertal d'Altamura conserva intactes les delicades estructures internes del nas. Això aclareix un debat científic de dècades sobre les adaptacions respiratòries d'aquesta espècie

Els neandertals són una de les poblacions humanes més rellevants per entendre l’evolució humana, en especial per la seva morfologia facial característica: una obertura nasal molt ampla i un rostre projectat cap endavant, conegut com a prognatisme mitjofacial. Aquest conjunt de trets, aparentment contradictori amb les adaptacions habituals al fred, ha generat dècades de debat científic. Malgrat que els neandertals van viure en climes rigorosos durant les fases finals del Plistocè europeu, la seva anatomia nasal externa no s’ajusta al patró típic de les poblacions adaptades al fred. En canvi, les seves proporcions corporals sí que reflecteixen clarament aquesta adaptació.

Per resoldre aquesta paradoxa, alguns investigadors havien plantejat l’existència de trets interns exclusius dins la cavitat nasal (autapomorfies) que haurien compensat aquesta aparent manca d’adaptació externa. Tanmateix, la cavitat nasal interna és extremadament fràgil i gairebé mai no es preserva en el registre fòssil, cosa que ha dificultat l’estudi directe d’aquestes estructures i ha mantingut viu un debat llarg i complex.

L’estudi que acaba de publicar la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), encapçalat per investigador de la Universitat de Perusa i associat a l’IPHES-CERCA Costantino Buzi, aporta per fi una resposta clara. L’equip ha pogut analitzar, amb un detall sense precedents, les estructures internes del nas del neandertal d’Altamura (Itàlia meridional), descobert el 1993 i considerat un dels esquelets humans més complets i millor preservats del món. Datat entre 130.000 i 172.000 anys, el fòssil continua incrustat dins un complex sistema càrstic, fet que n’ha afavorit la conservació excepcional. El seu estudi ha estat possible gràcies a l’ús de tecnologia endoscòpica d’alta resolució, aplicada directament a l’interior de la cova.

El professor Giorgio Manzi, de la Universitat Sapienza de Roma i coautor de l’article, destaca l’excepcionalitat del jaciment: “Les condicions úniques en què es conserva el neandertal d’Altamura el poden convertir en l’esquelet humà més complet mai trobat. Malgrat estar encara ‘atrapat’ dins un sistema càrstic molt complex, continua proporcionant-nos informació sense precedents, especialment gràcies a les tecnologies innovadores emprades per estudiar-lo.”

La preservació excepcional d’Altamura ha permès observar per primera vegada la morfologia interna real de la cavitat nasal d’un neandertal, i els resultats són concloents: no s’hi detecta cap tret intern exclusiu de l’espècie. Les adaptacions internes que havien estat proposades (derivades d’observacions parcials o de fòssils fragmentaris) no apareixen en aquest exemplar.

L’investigador Antonio Profico, de la Universitat de Pisa i coautor de la recerca, ho sintetitza així: “Diversos autors havien suggerit trets diagnòstics basats en evidències incompletes. Altamura demostra finalment que aquests trets no existeixen: fins i tot sense aquestes suposades adaptacions, el nas neandertal era perfectament eficient per respondre a les altes demandes energètiques de l’espècie.”

L’investigador de la Universitat Rovira i Virgili i de l’IPHES-CERCA Carlos Lorenzo reforça aquesta idea: “Quan incorporem la bioenergètica, el ‘paradox’ de la gran obertura nasal desapareix. És justament el que esperaríem en una espècie adaptada al fred però amb una morfologia cranial arcaica. La morfologia nasal que observem en el neandertal primitiu d’Altamura (tot i diferent de la dels humans moderns) podria haver estat la solució ideal per condicionar l’aire en un cos robust.”

L’estudi també revela que el característic prognatisme mitjofacial dels neandertals probablement no es va desenvolupar com a resposta directa a necessitats respiratòries. Segons els autors, aquest tret respon a una combinació de pressions evolutives diverses i constrenyiments morfològics que, en conjunt, van donar forma a un rostre diferent del nostre però plenament funcional en els ambients freds del Plistocè europeu.

Costantino Buzi conclou: “L’observació de la cavitat nasal d’Altamura indica que aquesta només ‘segueix’ el prognatisme mitjofacial en la seva part més anterior, sense canvis substancials en la seva zona funcional. Podem concloure que el nas no és el motor evolutiu del prognatisme mitjofacial, tot i que sí que n’està condicionat. Altres pressions adaptatives i constrenyiments van modelar el rostre neandertal, generant una configuració diferent de la nostra però plenament funcional en el clima rigorós del Plistocè tardà d’Europa.”

La recerca ha inclòs la generació d’un model tridimensional complet de la cavitat nasal a partir de les imatges endoscòpiques, una eina que obre la porta a futurs estudis sobre el rendiment respiratori dels neandertals i les seves adaptacions fisiològiques.

Una història increïble per a unes restes humanes excepcionals

A més d’aquesta importància científica general, el cas del neandertal d’Altamura destaca per una història de descobriment absolutament excepcional. Les seves restes són reconegudes com unes de les més extraordinàries del món, tant per l’indret on es conserven com pel seu estat de preservació únic. Les imatges del crani humà completament recobert de concrecions estalagmítiques s’han convertit en una icona de la paleoantropologia i han contribuït a la notorietat d’aquest fòssil singular.

La troballa es va produir el 1993, quan un grup d’espeleòlegs explorava el sistema càrstic de Lamalunga, prop de la ciutat d’Altamura, al sud d’Itàlia. Després de descendir més de 15 metres per un conducte vertical, van accedir a una xarxa de passadissos on les parets estaven cobertes d’ossos animals atrapats entre estalactites i estalagmites. Al final d’aquest recorregut van descobrir una petita sala on, enmig d’una gran columna de calcita coberta de coral·loides, sobresortia un crani humà extraodinàriament ben preservat. Les exploracions posteriors van confirmar que, a més del crani, hi havia nombrosos ossos del mateix individu, que fou batejat com l’home d’Altamura.

La dificultat d’accedir-hi i d’extreure’n mostres va impedir durant dècades un estudi detallat. Inicialment atribuïdes a Homo heidelbergensis, les restes es van poder examinar de nou el 2015, quan un equip de la Universitat Sapienza de Roma va aconseguir recuperar una mostra de la seva escàpula dreta amb l’ajuda d’un braç robotitzat. L’anàlisi (incloent-hi ADN mitocondrial) publicada al Journal of Human Evolution va confirmar que es tractava d’un individu Homo neanderthalensis datat entre 130.000 i 172.000 anys, un dels neandertals més antics coneguts fins avui.

Referència bibliogràfica: Buzi, C., Profico, A., Lorenzo, C., Manzi, G. (2025). The first preserved nasal cavity in the human fossil record: The Neanderthal from Altamura. Proceedings of the National Academy of Sciences.