La investigadora del Departament de Gestió d'Empreses, Teresa Torres, destaca com, en menys de dues dècades, la legislació espanyola ha passat de concedir tot just dos dies als pares a situar-se entre els països amb permisos parentals més amplis i equitatius del món

Imagini un salt en el temps cap a l’any 2015. En un pis de la rambla de Tarragona, una parella comparteix els primers dies amb el seu fill nounat. Ella, enginyera, disposa de setze setmanes de permís de maternitat. Ell, consultor, gaudeix de tretze dies de permís de paternitat, una millora notable enfront dels dos dies laborables reconeguts fins que es va promulgar la Llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes. Com ocorria en la majoria de les llars, el repartiment de cures era desigual.

Vuit anys després, amb el seu segon fill, l’escena va ser distinta. En 2023 ja tots dos van gaudir de setze setmanes de permís retribuït i intransferible. Aquest canvi no va ser sobtat, sinó el resultat de successives reformes que van culminar amb el Reial decret llei 6/2019, que va atorgar la plena equiparació dels progenitors en 2021, inclosa l’obligatorietat d’acollir-se al permís les sis primeres setmanes després del naixement o adopció.

El juliol de 2025, el Govern espanyol va anunciar l’aprovació del Reial decret llei 9/2025, que amplia el permís per naixement i cura del menor a dinou setmanes retribuïdes per a cada progenitor. D’aquestes, continuen sent obligatòries les sis primeres, 11 poden gaudir-se lliurement durant els primers dotze mesos, i dos (quatre en famílies monoparentals) poden usar-se fins que el menor compleixi vuit anys. En famílies monoparentals, la durada total ascendeix a trenta-dues setmanes i, en casos de part múltiple o fills amb discapacitat, s’afegeixen dues setmanes més per progenitor.

Aquest permís conviu amb el permís parental addicional de vuit setmanes no retribuïdes introduït en el Reial decret llei 5/2023 mitjançant el nou article 48 bis de l’Estatut dels Treballadors. Aquest dret, individual i intransferible per a cada progenitor, els permet suspendre el seu contracte laboral per a cuidar, de manera flexible, a fills menors de vuit anys.

L’RDL 5/2023 també va introduir el permís per força major per a cures urgents de quatre dies retribuïbles, però va deixar sense resoldre la qüestió més important: la retribució exigida per la Directiva europea 2019/1158 per al permís parental –que no és el mateix que el permís per naixement i cura del menor– que permet absentar-se del treball per a la cura de fills menors de vuit anys.

La Comissió Europea va advertir a l’Estat espanyol d’aquest retard i, en 2025, el TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) va sancionar a l’Estat per incomplir els terminis de transposició. En conseqüència, l’Estat espanyol encara ha de garantir el finançament ple del permís parental per a complir amb la normativa comunitària.

L’Estat espanyol en el context europeu i internacional

Amb la reforma de 2025, l’Estat espanyol se situa entre els països més avançats en el permís per naixement i cura del menor, que és retribuït al 100%, igualitari i intransferible, amb mesures específiques per a famílies monoparentals i en casos de discapacitat.

Suècia encapçala el rànquing europeu amb un permís parental de quatre-cents vuitanta dies remunerats per fill, dels quals tres-cents noranta dies es paguen al 80% del salari i els 90 restants amb una quantia fixa. A més, almenys noranta dies són intransferibles per a cada progenitor, la qual cosa fomenta la corresponsabilitat i situa al país com a referent mundial en conciliació.

En el cas dels Estats Units, a nivell federal no existeix un permís parental retribuït. Només es garanteixen dotze setmanes d’absència laboral sense sou aplicable en empreses de més de 50 empleats. En els últims anys, diversos estats han creat programes propis de permís parental retribuït, com Califòrnia, Nova York o Nova Jersey. A diferència de l’Estat espanyol, l’accés depèn de l’estat, l’empresa i el contracte, la qual cosa genera fortes desigualtats.

Més enllà de la norma: ús real i impacte econòmic

El marc legal espanyol no garanteix per si només un ús igualitari entre progenitors. Segons el Ministeri d’Igualtat, més del 90% de les mares utilitzen tot el seu permís enfront del 85% dels pares. La diferència és petita, però prou per a mostrar que persisteixen barreres culturals i laborals.

Segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), molts homes creuen que prendre tot el permís pot frenar la seva carrera, amb menys promoció, projecció o salari. Aquest temor conviu amb estereotips de gènere que continuen associant la cura a les mares i l’absència d’una cultura empresarial que normalitzi al pare cuidador.

A més, les desigualtats socioeconòmiques també condicionen l’ús dels permisos. Les dones amb ocupacions precàries o baixes salaris són les que més dificultats tenen per a usar aquests permisos. La paradoxa és que els qui més ho necessiten són els qui més obstacles troben, una bretxa de classe que reforça el risc de desigualtat. La llei impulsa la corresponsabilitat, però la pràctica avança amb més lentitud.

A aquestes barreres individuals s’afegeix també el desafiament empresarial. En particular, les pimes solen expressar la seva preocupació per la reorganització interna que impliquen les absències prolongades. No obstant això, l’evidència apunta en una altra direcció. Les empreses que implementen polítiques sòlides de conciliació entre vida laboral i personal no sols aconsegueixen retenir millor al talent, sinó que també redueixen significativament la rotació de personal.

A nivell global, la contribució econòmica de les dones encara no aconsegueix el seu veritable potencial i part de la responsabilitat està en el fet que sobre elles recau majoritàriament el treball de les cures. L’evidència internacional mostra que els permisos parentals igualitaris no són només una mesura de conciliació, sinó també una aposta econòmica.

Aquestes polítiques afavoreixen la participació femenina en el treball, redistribueixen les cures i augmenten la productivitat. Un informe recent de l’OIT (Organització Internacional del Treball) revela una bretxa global de més de cinc mesos entre les setmanes de permís parental remunerat de dones (24,7) i homes (2,2).

A més, l’OIT estima que garantir permisos remunerats d’almenys catorze setmanes per a tots dos progenitors requeriria una inversió equivalent al 0,13% del PIB mundial, però podria generar més de quatre milions d’ocupacions formals per a 2035. En suma, la igualtat no és només justícia social, també és creixement econòmic.

Entre els països amb permisos més equitatius del món

En menys de dues dècades, l’Estat espanyol ha passat de concedir a penes dos dies als pares a situar-se entre els països amb permisos parentals més amplis i equitatius del món. Aquesta evolució la col·loca en l’avantguarda europea.

La comparació internacional revela un panorama desigual. Mentre Europa avança a diferents velocitats i els Estats Units continua depenent de legislacions estatals fragmentades, Espanya ha optat per un sistema universal i garantit. El desafiament de la dècada vinent serà transformar aquest dret en pràctica quotidiana, superar les barreres culturals que frenen a molts pares i fomentar polítiques empresarials que normalitzin la conciliació.

El permís parental no és només un benefici laboral. És una palanca d’igualtat, benestar. El repte ara és consolidar-lo perquè la corresponsabilitat deixi de ser aspiració i es converteixi en norma social i motor de prosperitat compartida.

Article d’opinió publicat a The Conversation.