Bernat López diagnostica que “mentre el debat es plantegi com una pugna entre llengua pròpia contra llengua aliena, els diners que es destinen als mitjans i les indústries culturals per fer-hi prosperar el català no serviran per incrementar la influència real en els hàbits lingüístics quotidians de la gent”

La presència del català en els mitjans de comunicació de Catalunya augmenta, però l’ús social de la llengua recula. Amb aquesta formulació paradoxal podem resumir l’evolució recent i la situació actual de la qüestió. En l’àmbit mediàtic i de les indústries culturals, efectivament, els indicadors han anat millorant i a data d’avui són positius, sobretot pel que fa a oferta i consum de ràdio, de premsa (en paper o per internet) i de música en directe; no tant en televisió convencional i en el sector del llibre, i molt menys en cinema en sala, videojoc i plataformes de vídeo sota demanda, àmbits a on l’ús de la llengua es manté testimonial. Així es recull a la darrera edició de l’Informe de la Comunicació a Catalunya.

La ràdio és el mitjà a on el català presenta més bona salut, gràcies sobretot al lideratge continuat d’audiència de dues emissores íntegrament en aquesta llengua, Catalunya Ràdio i RAC1, i a la important implantació de la ràdio municipal arreu del territori; en ràdio musical també contribueixen a aquest panorama estacions com RAC 105, Flaixbac i Flaix FM. En premsa, la posada en marxa de dobles edicions català/castellà de La Vanguardia, El Periódico i Segre a principis del nou segle, i ja en la segona dècada la continuïtat d’El Punt-Avui, el sorgiment de l‘Ara i la proliferació de capçaleres nadiues digitals editades en català han fet guanyar terreny a la llengua de manera sostinguda tant en l’oferta com en el consum, gràcies també a la bona salut de la premsa local i comarcal. En l’àmbit del llibre, l’edició en català manté una bona salut relativa, tant en oferta con en consum: al voltant del 30% de la població lectora consumeix llibre en català. En televisió convencional, el panorama sembla estancat en els últims anys, però el bon rendiment d’audiència de les emissores de la CCMA, juntament amb l’oferta consolidada de TDT pública de proximitat, contribueix a sostenir una oferta i un consum de televisió en aquesta llengua considerables, malgrat la crisi de 8TV.

Més preocupant per al futur de la llengua és l’escassíssima presència del català en el videojoc, punta de llança de les noves formes d’entreteniment, juntament amb les plataformes de vídeo sota demanda

En l’altre extrem, tot i les males dades del català al cinema en sala, la crisi d’audiència d’aquest producte cultural en relativitza l’impacte; més preocupant per al futur de la llengua en les indústries culturals és l’escassíssima presència del català en el videojoc, sector en forta expansió i punta de llança de les noves formes d’entreteniment en línia i a la carta, juntament amb les plataformes de vídeo sota demanda, les quals semblen destinades a hegemonitzar els consums audiovisuals, però on l’oferta en català hi és igualment testimonial.

Aquest panorama es pot prestar a valoracions més o menys positives respecte del futur de la presència del català als mitjans i les indústries culturals, però és indiscutible que ha millorat molt respecte al de fa 30 o 40 anys. En contrast, diversos estudis no paren de reflectir una reculada sostinguda de l’ús social del català, sobretot en sectors tan sensibles per al futur de la llengua com la joventut. Una dada reveladora en aquest sentit: el 2018 només el 19,6% dels joves barcelonins afirmaven utilitzar el català de forma habitual, 10 punts menys que cinc anys abans. I al conjunt dels territoris de parla catalana, el 2020 tan sols un 32% de la població utilitzava aquesta llengua de manera habitual.

Les llengües de Catalunya no necessiten cap “pacte nacional”, sinó tan sols que els polítics deixin d’afanyar-se tant en salvar-les per a salvar-se ells

El perquè de tot plegat és segurament massa complex per abordar-ho en aquestes poques línies, a banda que a l’articulista li manquen coneixements per a la tasca. No obstant, ens atrevirem a fer algun apunt, tot posant el dit a la llaga, per cert. La pròpia elecció d’un nom tan pretensiós com el de “Pacte Nacional per la Llengua” per a l’artefacte que s’han empescat per “salvar” el català ja és un indicador clar de per on segueixen anant els trets després de 40 anys de politització nacionalista de la qüestió. Per no parlar de la malastrugança d’una denominació, la de “pacte nacional” que ha emparat fracassos com el de l’educació, el referèndum o el dret a decidir.

Mentre els termes del debat es continuïn plantejant en clau de pugna llengua “pròpia” contra llengua aliena (invasora?), el riu de milions amb què es reguen els mitjans i les indústries culturals per fer-hi prosperar la primera serviran per a això, sostenir o fer-hi créixer les dades de presència del català, però amb poca o nul·la influència real en els hàbits lingüístics quotidians de la gent, o fins i tot amb efectes contraproduents per a l’ús social d’aquesta llengua, com és segurament el cas dels mitjans de la CCMA. I es podria dir tres quarts del mateix en relació amb el debat, aquests dies tan roent, sobre el català a l’escola. La llengua, les llengües de Catalunya, sospitem, no necessiten cap “pacte nacional”, sinó tan sols que els polítics deixin d’afanyar-se tant en salvar-les per a salvar-se ells, cosa que va, no cal dir-ho, també per als paladins del castellà.