Miquel Àngel Pradilla repassa els moments clau que han dut a la tensió del món educatiu pel conflicte lingüístic i planteja la necessitat d'un nou model adaptat al multilingüisme extrem, amb propostes pedagògiques provades en escenaris de complexitat arreu del món, així com recuperar l'adhesió del professorat

En situacions de contacte de llengües, més o menys conflictives, la definició dels models lingüístics educatius és determinant. No en va la planificació de l’adquisició de la llengua (de les llengües) d’una banda té com a objectiu l’increment d’usuaris i, de l’altra, la creació de vincles emocionals amb els codis apresos i amb una ideologia respectuosa amb la diversitat lingüística. En aquestes circumstàncies, el món educatiu català ha esdevingut un dels focus de tensió més importants del nostre conflicte lingüístic.

D’altra banda, no hem de passar per alt un fet d’una importància cabdal. Em refereixo a la gestió asimètrica del multilingüisme que s’impulsa des de l’Estat. Si ens cenyim únicament al segle XXI, el sistema educatiu espanyol s’ha hagut d’adaptar a quatre lleis orgàniques que han tensionat les propostes ideològiques dels dos grans (blocs de) partits estatals. Ara bé, per a l’avinentesa que ens ocupa no és sobrer recordar que, en relació amb la gestió del multilingüisme, el conjunt de les formacions polítiques d’àmbit estatal (amb matisos pel que fa a Podemos) entenen el respecte i el reconeixement de la diversitat lingüística des d’un plantejament jeràrquic que privilegia la llengua castellana. Així les coses, la difusió d’ideologies lingüístiques que positivitzen el mosaic lingüístic estatal i el patrimonialitzen entre una població continua sent un repte colossal.

Paral·lelament, la judicialització exacerbada del model educatiu català a partir, sobretot, de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, sobre l’Estatut, s’ha d’entendre en clau de veritable involució. D’aquesta manera, la judicatura impugna una doctrina amb una llarga trajectòria jurídica al darrere, que preveia l’ús del català com a llengua normal d’ús vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu català.

La nova doctrina jurídica qüestiona de manera irresponsable un model acceptat per una gran majoria social i que acredita uns resultats raonablement positius en el domini competencial de les llengües oficials

Els darrers anys hem vist com s’ha qüestionat judicialment el model d’atenció individualitzada, s’ha eixamplat la resolució dels alumnes demandants als companys de classe, s’ha previst una quantitat econòmica que rescabale l’alumnat que sol·licite l’ensenyament bilingüe … El penúltim episodi s’origina el 16 de desembre de 2020 (STSJC 5201/2020), quan el TSJC va més enllà i exigeix que el mínim d’un 25% de vehicularitat de la llengua castellana siga d’aplicació universal al conjunt del sistema educatiu. La inadmissió per part del TS del recurs presentat per la Generalitat de Catalunya en validaria l’objectiu. La nova doctrina jurídica qüestiona, doncs, de manera irresponsable, un model lingüístic educatiu acceptat per una gran majoria social, valorat internacionalment i que acredita uns resultats raonablement positius en el domini competencial de les llengües oficials.

Més enllà de la dinàmica judicial descrita, sembla clar que l’aplicació del model de conjunció lingüística ha anat experimentat un deteriorament creixent, si més no les darreres dues dècades. En aquest sentit, la publicació dels resultats de l’Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya ha obert la caixa dels trons sobre la presència de la llengua catalana en un model on, si més no, hauria d’ocupar el “centre de gravetat” (ara mateix no disposem de dades sobre els usos lingüístics a primària, on la situació podria variar). Els resultats de 2021 trenquen, doncs, la imatge de les aules catalanes com espais monolingües on el català hi té l’exclusiva. Ans al contrari, el percentatge d’alumnat que declara que el català és la llengua emprada “sempre o gairebé sempre” a les aules oscil·la entre el 46,8% i el 21,4% del total, en funció del tipus d’ús considerat.

Hem de decidir si volem continuar instal·lats en propostes reactives o si posem rigor i esforç en la definició d’un nou model lingüístic educatiu

Sens dubte, les dades en qüestió interpel·len els gestors institucionals en la línia de reforçar la presència de la llengua catalana en el marc d’un model plurilingüe i intercultural on el català, més enllà de percentatges, ocupe la centralitat. Ens trobem, doncs, en un moment on hem de decidir si volem continuar instal·lats en propostes reactives o si, veritablement, posem rigor i esforç en la definició d’un nou model lingüístic educatiu. Segons el meu parer, caldria reprendre el debat suscitat per la nova orientació que establia el document elaborat des de la Subdirecció General de Llengua i Plurilingüisme, El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya. Una represa que requeriria, tanmateix, una adaptació a les condicions de minorització de la llengua catalana, la llengua que acredita, en termes col·lectius, una historicitat i una territorialitat inqüestionables.

És en el debat del nou model on la multiplicitat d’agents del món educatiu hauria de centrar l’atenció. No en va es dirimeix l’horitzó multilingüe anhelat per una societat sempre oberta a la diversitat lingüística. Ens cal un nou model que s’adapte al nou context de multilingüisme extrem i que incorpore les millors propostes pedagògiques, ja posades a prova en escenaris de gran complexitat lingüística arreu del món. Ens cal, novament, recuperar l’adhesió d’un professorat, que dona símptomes clars de fatiga en el seu dia a dia a l’aula. Ens cal, en definitiva, una nova revolució educativa, com la protagonitzada en el seu moment per un segment educatiu que va veure en la immersió lingüística un autèntic moviment de renovació pedagògica.

Per ampliar informació: El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, publicació de la Generalitat de Catalunya que presenta el marc que defineix i identifica la política lingüística educativa de Catalunya.