"Ni Putin és Hitler ni el partit Rússia Unida és un partit nazi. Ni el món del 2021 és el del 1939 o el del 1941. Però l'ús de la força militar per aconseguir fer realitat projectes d'expansió territorial ens retrotrau a aquesta Europa". Article d'opinió de Joan Maria Thomàs, catedràtic d'Història Contemporània a la URV

Si alguna cosa bona està tenint la guerra d’Ucraïna és la possibilitat de difondre més informacions i anàlisis sobre el que signifiquen Putin, el seu partit Rússia Unida i el seu règim autoritari conservador per a la població russa. Encara que s’han tornat a veure imatges de ciutadans valerosos concentrant-se en places i carrers els pocs minuts que les forces de l’ordre han trigat a aturar-los, aquestes han estat escasses. Ja fa anys que l’oposició organitzada i legal al règim de dictadura encoberta de Putin i els seus ha estat suprimida en aplicació d’una legislació que, ni més ni menys, els equipara a (presumptes) “agents estrangers”. El darrer exemple ha estat “Memorial”.

Així hi ha les coses en un país amb gairebé tres vegades la població d’Espanya i un nivell de riquesa (PIB) semblant, encara que amb una despesa en defensa que quadruplica la nostra mentre la dedicada a la cura de la salut dels seus ciutadans és la meitat. Per no parlar d’un salari mínim gairebé deu vegades inferior a l’espanyol, quan el cost de la vida també és de la meitat. Ni més ni menys. Un país amb una Constitució que declara solemnement que Rússia té “una història de mil anys, preservant la memòria dels avantpassats que ens van transmetre els ideals i la fe en Déu”, que reconeix “la unitat estatal històricament establerta” i que assegura la protecció de la veritat històrica, i amb l’objectiu, no declarat explícitament però real, de refer una “Gran Rússia” on estarien Bielorússia i Ucraïna -la primera d’acord amb el seu dictador i la segona per la força-.

Hem arribat així al drama d’aquests dies. Primer van ser Crimea i les zones (presumptament) més russes de la frontera, i ara, encoratjat per la suposada debilitat de l’Administració Biden i d’una Unió Europea dividida en la seva actitud davant de Rússia atesa la seva (desigual) dependència de les matèries primeres energètiques provinents d’aquest país, ha redoblat la seva aposta agressiva desencadenant una guerra contra un país que suposa feble.

Les patètiques justificacions ofertes per Putin del seu inici unilateral d’una guerra fan riure. Parla de nazis ucraïnesos -i efectivament, hi ha pronazis ucraïnesos i n’hi ha hagut històricament, i molts, però avui dia no són en absolut rellevants ni decisius, a banda que, posats a buscar pronazis, també hi ha organitzacions d’aquest tipus a Rússia, encara que no ho declarin obertament- i parla de perills per a l’existència de Rússia relacionats amb l’OTAN. Li resulta intolerable l’existència d’una Ucraïna disposada a ser ella mateixa, a desenvolupar-se democràticament, a existir sense viure sota el temor constant al que precisament acaba de passar: una invasió militar en tota regla que busca acabar amb el règim actual i substituir-lo per un altre afí al projecte ucraïnès de Putin i els seus. Tot això dins de la seva voluntat de continuació de la lògica de Guerra Freda, on està instal·lat i li serveix per mantenir-se en el poder. Una Ucraïna democràtica seria un exemple massa nociu per mantenir la seva dictadura encoberta. I l’apel·lació al “perill exterior” primer, i l’ús de la força bruta després han estat les respostes.

La invasió russa d’Ucraïna no té res a veure amb el 22 de juny de 1941 de la invasió nazi -i dels seus aliats italians, romanesos i altres -incloent-hi l’anomenada “Divisió Blava” espanyola, arribada uns mesos després- de l’URSS. Aquella que va deixar tan traumatitzat el mateix Stalin que havia signat amb Hitler el pacte del 23 d’agost del 1939 pel qual tots dos dictadors totalitaris s’havien repartit Polònia. És una altra cosa. Ni Putin és Hitler ni el partit Rússia Unida és un partit nazi. Ni el món del 2021 és el del 1939 o el del 1941. Però l’ús de la força militar per aconseguir fer realitat projectes d’expansió territorial ens retrotrau a aquesta Europa. El 1939 les potències democràtiques van reaccionar tard. Pel camí es va sacrificar Txecoslovàquia i la República Espanyola en guerra. El 2022 la Unió Europea i els Estats Units no poden repetir els errors de llavors. I no els repetiran. Aquesta vegada tenen milions de ciutadans al darrere. A molts més que aleshores, més units que aleshores.

Després del desastre de la gestió de la crisi financera del 2008, amb les polítiques d’austeritat salvatge i desprotecció dels seus ciutadans, molts a la Unió Europea són conscients del que han contribuït a alimentar: el creixement de l’extrema dreta populista. Ja la gestió de la pandèmia ha estat una altra cosa. I en aquesta nova crisi no podem fallar la població d’Ucraïna. Per decència. Perquè no podem repetir errors del passat. Perquè no podem deixar que els assetjadors de cap mena se surtin amb la seva.