Amb motiu del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua que impulsa el Govern de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles d’opinió del professorat de la URV sobre la situació de la llengua catalana, per fomentar la reflexió i el debat. Natxo Sorolla, un dels autors de l’informe Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana, obre la sèrie amb una anàlisi sociodemogràfica

No hi ha una resposta fàcil a la pregunta sobre quina és la salut del català. Com en qualsevol realitat social, la complexitat no ajuda a respondre-hi sintèticament amb una única paraula. Però sí que podem afirmar que el català és una excepció a Europa: és una llengua de demografia mitjana que no té ni el reconeixement ni la cobertura que tenen la resta de llengües de demografia similar (com el finès, el txec, el portuguès o el grec), però a la vegada mostra més bona salut que la majoria de les llengües que històricament s’han vist minoritzades a Europa, tot i que manté uns reptes molt considerables.

L’anàlisi de la situació del català a la resta dels territoris on es parla requeriria un aprofundiment que no podrem afrontar en aquest espai. Però focalitzant-nos en Catalunya, els principal repte a què ha de fer front la llengua és la inestabilitat demogràfica i econòmica, els fluxos migratoris i la baixa natalitat, que plantegen dinàmiques que sovint sobrepassen les dinàmiques socials i polítiques favorables a la llengua.

D’una banda, l’estabilitat de la xifra de catalanoparlants inicials a Catalunya, que ronda els 2 milions (un terç de la població), mostra la capacitat de reproducció de la llengua. A més, cada vegada més els catalanoparlants inicials provenen de famílies no exclusivament catalanoparlants; això mostra la capacitat d’atracció de la llengua, però sovint també afecta els usos lingüístics d’aquests parlants inicials de la llengua. També durant les últimes dècades s’ha observat com creixia el nombre de castellanoparlants inicials d’origen autòcton, dada que mostra la capacitat de reproducció dels fills, nets i rebesnets de la població migrada durant el tardofranquisme, i ja educada durant el període autonòmic, a més del recent increment de castellanoparlants d’origen hispanoamericà. Als quals se suma, evidentment, al voltant d’una dècima part de població que té altres llengües com a inicials.

Si bé als anys vuitanta hi havia uns dèficits de competències en català molt importants, aquests s’han reduït en el període autonòmic. El sistema educatiu, que ha tendit a tenir el català com a llengua vehicular, ha permès assolir nivells de coneixement suficient de català (i castellà) en la població autòctona i immigrada que ha seguit la major part del currículum a Catalunya, i que permeten el desenvolupament de l’ús de la llengua si s’hi sumen altres condicionants. Però la inestabilitat demogràfica ha fet que bona part de les millores observades en aquest camp es vegen sobrepassades pels moviments demogràfics, i el coneixement continua sent precari en massa sectors socials. Les bosses de desconeixement lingüístic es concentren en població nascuda fora, arribada durant l’edat adulta, que els mecanismes d’integració no ha aconseguit integrar lingüísticament.

En termes familiars el català amplia el seu ús. Però a un ritme que es veu sobrepassat clarament pels moviments demogràfics. L’ús del català ha retrocedit durant els últims anys en termes globals, durant un període que s’emmarca en la bonança econòmica prèvia a la crisi i els fluxos migratoris que es van produir. Durant els últims anys pareix que hi ha aturada de les pèrdues, i fins i tot certa recuperació, però no arriba a recobrar la situació de principis dels 2000. Les pèrdues observades tenen en part raons sociolingüístiques (menor intensitat d’ús dels catalanoparlants inicials jóvens), raons demogràfiques (s’aprima la piràmide de població dels catalanoparlants inicials jóvens) i raons biogràfiques (els castellanoparlants inicials adults i grans redueixen la intensitat d’ús del català).

Tota aquesta casuística fa que considerem la salut del català com la d’una situació particular entre les llengües mitjanes, que alguns han definit com una mala salut de ferro, amb un gran potencial si el context hi acompanya.

Informació demolingüística més aprofundida: Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana