La periodista filipina Maria Ressa i el rus Dimitri Muratov reconeguts amb el premi Nobel de la Pau pels seus esforços per salvaguardar la llibertat d'expressió i, per extensió, la democràcia i la pau

És molt probable que la majoria dels lectors i lectores no hagin sentit parlar mai de Maria Ressa ni de Dmitri Muratov, els flamants guanyadors del Nobel de la Pau. Servidor ha de reconèixer que tampoc. El meu desconeixement era total en el cas de la periodista filipina, i matisat en el del rus, perquè sí sabia de l’existència de la publicació que dirigeix des de fa 30 anys, Novaja Gazeta, i sobretot recordo molt bé l’ominós assassinat de la periodista de la Gazeta Anna Politkovskaja el 2006. Un fet molt sonat en el seu moment, amb un fort tuf a crim d’estat, i per desgràcia no pas únic en la plantilla de la publicació. La Gazeta, segons la nota de premsa de la Fundació Nobel, suma fins a sis víctimes mortals a compte de la seva línia editorial, crítica amb el govern rus. La trajectòria de Rappler, la publicació on line que va fundar i dirigeix Ressa, no té un historial tan tràgic, però tant el mitjà com la directora estan en el punt de mira del règim de Duterte.

Sigui com sigui, és molt remarcable que el guardó que reconeix la contribució anual més rellevant a la promoció de la pau al món hagi correspost enguany a dos periodistes per la seva lluita en favor de la llibertat d’expressió. Que jo sàpiga, aquesta decisió del Comitè Nobel només té dos antecedents: els premis atorgats a Carl von Ossietzky el 1935 per investigar i revelar el programa de rearmament alemany al període d’entreguerres, i a la iemenita Tawakkol Karmanel, un dels noms més prominents de la “primavera àrab” al Iemen, el 2011.

Amb la seva decisió, el Comitè reconeix explícitament l’estret vincle que existeix entre pau i llibertat d’expressió. Un vincle que potser no és evident a primera vista, però que es transparenta si considerem que aquest dret fonamental està a la base de la democràcia representativa, la qual, com gairebé tothom, sap és el menys dolent dels sistemes polítics, i per tant el que millor pot garantir una pau duradora i autèntica, tant dins de les fronteres dels estats-nació com entre aquests. Haurem de repetir un cop més, amb Thomas Jefferson, que és preferible tenir mitjans de comunicació sense govern que no pas govern sense mitjans. I si no, que ho preguntin als opositors russos i filipins, o simplement als ciutadans i ciutadanes d’aquells països que volen viure en pau i en llibertat, els quals tenen molt per agrair, i nosaltres amb ells, a Ressa, a Muratov i a totes aquelles persones i institucions que, de vegades jugant-se l’existència, no es deixen tapar la boca pels aprenents de dictador.