Un estudi del Departament d’Infermeria de la URV detecta controvèrsia entre els professionals, però assenta les bases per avançar en un procediment que l’entorn del pacient valora

La presència de familiars en les pràctiques invasives en hospitals és un procediment més estudiat i admès al voltant dels pacients infantils, però tot just es va obrint pas en els casos en què els afectats són adults. Un estudi del Departament d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili aborda aquesta qüestió, en la qual es manté força controvèrsia entre professionals, i assenta les bases perquè sigui considerat un procediment vàlid. Segons l’estudi, encara hi ha reticències entre el personal sanitari sobre si es pot permetre o no, tot i que els més joves i els infermers i les infermeres són més favorables a la presència de familiars en les pràctiques invasives, que són les que impliquen la introducció al cos del pacient d’algun dispositiu mèdic. 

Tot i que és un tema poc estudiat en adults, i que la investigació de la Universitat Rovira i Virgili és de les poques que existeixen a l’estat, sí que és una realitat que la persona acompanyada se sent més confiada, no té tanta incertesa i, d’alguna manera, pateix menys el dolor. També ho és, però, que per als i les professionals de la medicina és un aspecte en el qual de moment han rebut poca educació i formació i, per altra banda, els espais hospitalaris estan pocs pensats per a la presència familiar. 

“La controvèrsia es manté en relació als professionals. En canvi, la majoria de pacients volen ser acompanyats pels seus familiars, i la majoria dels familiars volen acompanyar el pacient, malgrat que no tots es veuen capaços d’acompanyar, i depèn molt del procediment”, assegura Eva de Mingo, autora de l’estudi. De fet, diverses associacions tant d’infermeria com de medicina recomanen la presència de familiars en pràctiques invasives, com per exemple l’ILCOR (International Liaison Committee on Resuscitation) i l’ENA (Emergency Nurses Association), que ha fet un protocol per poder implementar aquesta pràctica en la reanimació cardiopulmonar. “Encara estem en fase embrionària, ja que es difícil acceptar la presència familiar en reanimació, i hem de començar pels procediments menys agressius”, afirma Eva de Mingo. 

Cal tenir en compte que a més invasivitat més riscos, sobretot perquè les persones acompanyants podrien no entendre els procediments que es porten a terme amb els seus familiars. En aquests casos, per evitar malentesos, seria necessària la presència de l’anomenat facilitador familiar, que aniria en tot moment explicant les pràctiques que estan realitzant els professionals. 

L’estudi, publicat a la prestigiosa Biomed Central, ha estat desenvolupat entre el personal del Consorci Sanitari del Garraf. El següent pas és ampliar-lo a personal d’infermeria i metges de tot Catalunya, a més d’aprofundir en les investigacions al voltant de l’estudiantat d’infermeria, abans i després de la formació en reanimació, per tal d’examinar-ne les tendències i els punts de vista, i dissenyar així un protocol amb el qual es faciliti la implementació de la presència familiar. 

Referència bibliogràfica: de Mingo-Fernández, E., Belzunegui-Eraso, Á., Medina-Martín, G. et al. Family presence during invasive procedures: a pilot study to test a tool. BMC Health Serv Res 22, 1583 (2022). https://doi.org/10.1186/s12913-022-08876-5