És el resultat del projecte europeu Epogender, que té l’objectiu impulsar la transposició de la Directiva relativa a l’Ordre Europea de Protecció per a les víctimes de violència de gènere a bona part dels estats membres de la UE. El projecte està coordinat i dirigit per Laura Román (URV) i Teresa Freixes (UAB)

La diversitat de sistemes jurídics de cada estat membre de la Unió Europea genera conflictes i dificultats a l’hora de complir amb les disposicions de la Directiva Europea que ha de garantir que les dones tinguin la mateixa protecció en casos de violència de gènere en qualsevol dels estats membres de la Unió. Amb l’objectiu de conèixer quines mesures de protecció existeixen per garantir la protecció de les víctimes, els investigadors del projecte europeu Epogender van elaborar un primer manual que inclou una recopilació de la legislació i les pràctiques dels estats membres afectats per la Directiva relativa a les mesures de protecció per a les víctimes de violència de gènere i un segon manual on es presenta un anàlisi dels estats estudiats i es suggereixen indicadors per aconseguir una transposició correcta i eficaç de la Directiva, posant en relleu els obstacles i dificultats que puguin sorgir en el procés. El projecte ha fet front a la diversitat legal dels estats membres, que s’afegeix a la dificultat de treballar amb conceptes que aparentment tenen el mateix significat -com ara violència domèstica, o violència de gènere, o violència familiar- però que a la pràctica poden diferir d’un estat a un altre.

La Directiva 2011/99/EU, sobre l’Ordre Europea de Protecció pretén protegir les víctimes quan circulin o es desplacin per la Unió Europea i se centra en les tres mesures de protecció més comuns:  la prohibició d’apropar-se als llocs on la víctima resideix o freqüenta, l’establiment d’una distància mínima entre la víctima i l’agressor  i la prohibició d’entrar en contacte amb la persona protegida.  De fet, la Directiva no obliga als estats membres a modificar la seva normativa interna, sinó que instaura un mecanisme de cooperació judicial que obliga a oferir a les víctimes una protecció equivalent a la que disposa en el seu estat d’origen, però una protecció que alhora depèn de les mesures disponibles en l’ordenament intern de l’estat de destí.  La guia final ordena els estats en tres models en funció de la naturalesa de les mesures de protecció que apliquen. Així, per exemple, a Espanya s’apliquen nomes mesures de tipus penal, a Àustria i a Alemanya, mesures només civils, i la resta de països tenen mesures mixtes.

Tenint en compte les peculiaritats de cada estat, el manual presenta recomanacions o indicadors que han de permetre fer efectiva la Directiva. Es recomana, per exemple, que les mesures de protecció s’adoptin abans d’iniciar un procés i després, una vegada dictada la sentència; que s’aproximi la durada de les mesures de protecció entre els diversos estats; que s’estableixin sancions en casos de trencament de les mesures de protecció, -ja que alguns estats no ho sancionen-, i que es valori com han de ser aquestes sancions. Pel que fa a la víctima, es recomana que els estats es comprometin a proporcionar-li la màxima informació sobre les mesures de protecció disponibles, sobre la situació processal de l’agressor, -que pot ser un indicador del nivell de risc en què es troba la víctima-, i a proporcionar una assistència jurídica gratuïta, entre d’altres.

El treball ha estat presentat en diversos fòrums de professionals implicats en el tema -jutges, fiscals, associacions de dones, policies, docents-, per  donar-hi difusió amb l’objectiu que entre tots contribueixin a garantir un mateix nivell de protecció a les dones que es desplacin per la Unió Europea. Aquest segon manual, que marca el punt final dels dos anys de projecte, es va presentar  a Brussel·les el passat 18 de març, en un acte on van intervenir membres de l’equip de treball internacional, integrat per quatre socis:  les dues universitats catalanes coordinadores -la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Autònoma de Barcelona-, la Universitat d’Szczecin (Polònia) i una associació de jutges de Bulgària.  Una vegada culminat el projecte, el grup d’investigadors de la URV n’ha presentat un de nou a la Comissió Europea per tal d’estudiar i millorar els mecanismes de cooperació judicial en els casos de violència de gènere.

Actualment es calcula que hi ha unes 100.000 ordres de protecció a víctimes de violència de gènere a Europa, 6.000 de les quals a Espanya. I un 32% del total d’aquestes ordres de protecció les han sol·licitat dones estrangeres.