El projecte Ruralim de la URV reflexiona sobre el canvi de discurs davant del foc: la necessitat de conviure-hi, adaptar-s'hi, ser resilient, preparar-se i recuperar-se quan els incendis apareguin

A l’hemisferi nord viurem un nou estiu complicat per a la gestió d’incendis forestals. Als mitjans de comunicació tornarem a veure, escoltar i llegir sobre hectàrees cremades, mitjans d’extinció desplegats i poblacions evacuades. Però davant d’aquest discurs, hi ha una nova entesa dels incendis i la ruralitat. És un relat sobre la resiliència dels habitants dels pobles, els hàbitats i el medi ambient.

En un estudi recent sobre el tractament periodístic dels incendis en el marc del projecte de recerca Ruralim, hem evidenciat que el discurs de la resiliència està guanyant espai als mitjans de comunicació.

Davant del llenguatge bèl·lic de ‘l’atac’, els ‘flancs’, el ‘polvorí’ i les metàfores que fixen un imaginari del foc com un monstre, hi ha llenguatges més sistèmics: el foc forma part dels ecosistemes i l’actual context d’emergència climàtica significa que hem de conviure amb ell, adaptar-nos, ser resilients, preparar-nos i recuperar-nos quan ens afecti. El paper de la comunicació i de les comunitats rurals és crucial.

Abans i després del foc

Necessitem un periodisme que conegui els entorns naturals i socioculturals. Els periodistes sovint cobreixen els incendis només en moments de crisi. La majoria arriben als llocs quan ho fan els avions i els bombers, fan fotografies i es graven a prop del foc o de les cendres, entrevisten responsables dels operatius o veïns angoixats… i se’n van.

El relat de la resiliència requereix noves pràctiques. Per exemple, és important abordar temes com la despoblació, l’abandonament de les activitats agrícoles i de silvopastoralisme i els canvis aplicats per fer front als focs futurs, com la gestió forestal sostenible i la creació de franges de seguretat per a les urbanitzacions.

A més, aquesta aproximació requereix un coneixement de les comunitats, de les associacions i de les xarxes de solidaritat entre els habitants, de la memòria i la història natural dels territoris. Una de les claus per “canviar el xip” en el relat dels incendis és aproximar-se més a les comunitats rurals i les seves realitats. Estar abans i després del foc.

Comunitats resilients

Una altra problemàtica derivada del marc comunicatiu de l’extinció dels incendis és que les comunitats rurals redueix a víctimes passives. L’únic camí a la salvació que es presenta és la intervenció dels experts. Des d’un punt de visió dels qui no viuen en entorns rurals, pot semblar-ho. Però les realitats són molt diferents.

Sovint, els habitants locals es mobilitzen i s’organitzen després de viure incendis forestals de prop. No només ho fan per recuperar el seu estimat territori, sinó també per prevenir desastres futurs. Hi ha exemples de col·lectius actius després d’importants incendis com Pego Viu a la Vall d’Ebo (Alacant), Ōriwa a Begís (Castelló) i Albura a Villanueva de la Vera (Càceres) el 2022.

Encara que l’incendi proporciona, literalment, l’espurna per originar aquests col·lectius, moltes vegades acaben treballant holísticament als seus territoris. Això passa perquè els mateixos habitants reconeixen que el foc és tan sols un símptoma visible i que hi ha intricades causes de fons d’índole social, política, econòmica i ecològica: el que anomenem “iceberg del foc”.

Considerant això, els col·lectius rurals no busquen només una resiliència davant dels incendis forestals, ja que s’enfronten a una llista de reptes com l’emergència climàtica, la despoblació i l’extractivisme. Així, encaminen les seves accions cap a una resiliència genèrica davant de tots aquests reptes.

Com creen comunitats i territoris resilients aquests col·lectius rurals? En reconèixer l’incendi com la punta de l’iceberg, passen a deliberar sobre les causes de fons. Des d’allà, imaginen i construeixen futurs desitjables des de l’àmbit local. En aquest sentit, no fan servir només coneixements experts, sinó sobretot els sabers i experiències locals per crear col·lectivament maneres de conviure amb el foc que encaixin amb les oportunitats, necessitats i reptes locals.

Són clau en aquests processos les xarxes col·laboratives que es formen, a través de les quals connecten persones i entitats, aprenentatges i reflexions, tant del territori afectat com més enllà.

Una comunicació més propera

Lluny de ser víctimes passives dels incendis forestals, les comunitats rurals són una font d’inspiració i d’esperança per adaptar-se al complex entramat de reptes actuals.

Sovint els col·lectius rurals passen inadvertits, tant per la ciutadania en general, com pels experts en incendis forestals, com que no són part de projectes oficials ni tenir recursos per elaborar una comunicació externa.

Un periodisme local i d’apropament a aquestes comunitats pot tenir un paper clau per donar a conèixer la seva activitat. Un periodisme atent als sentits de lloc pot aportar a la construcció de comunitats resilients. Això es pot fer en compartir històries, reflectint la seva realitat per presentar mirades més enllà del foc.

L’article original ha estat publicat a la plataforma The Conversation de la mà d’Enric Castelló, catedràtic al Departament d’Estudis de Comunicació de la URV i Isabeau Ottolini, estudiant de doctorat de la Universitat Oberta de Catalunya.