Irene Mallol és advocada especialista en dret fiscal i mercantil

El litigi contra el cèntim sanitari va durar anys. Què és el primer que li ve al cap?

Tota la feina feta en aquests anys, i que encara no hem acabat… Però si hagués de destacar algun moment pensaria en els inicis, quan va sortir el [primer] dictamen de la Unió Europea [contra el cèntim sanitari, el 2009]. Llavors al despatx vam decidir tirar endavant el projecte i vam començar a parlar amb els nostres clients per posar en marxa les reclamacions.

Quina conclusió es pot extreure de la sentència des del punt de vista social?

Que si les coses es treballen i es lluiten, es poden vèncer moltes injustícies socials. Això sí, has de tenir ganes i les idees clares. I en el meu cas em va acabar de decidir el fet que havíem de sortir d’Espanya. Si ens haguéssim quedat aquí, tal com són les coses, jo no sé què hauria passat. La societat ha de veure que cada vegada hem d’acudir més a instàncies europees per intentar resoldre els problemes, perquè aquí tot és més complicat.

En quin moment van saber que el procediment s’estava decantant a favor seu?

Sens dubte, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va plantejar la qüestió al Tribunal d’Estrasburg. D’aquesta manera aconseguíem sortir d’aquí, que era l’objectiu. Nosaltres no podíem anar-hi [a Estrasburg] per decisió pròpia, sinó a través d’un tribunal espanyol. I, és clar, si el TSJC et diu que té un dubte sobre aquest assumpte ja t’està dient que hi pot haver una vulneració: l’impost era il·legal i contravenia una directiva comunitària.

S’esperava arribar tan lluny i obtenir un pronunciament tan contundent?

Sí. Jo sempre he estat molt honesta amb els clients, i si no haguéssim tingut opcions no ens hi hauríem posat, perquè hauria sigut perdre el temps, tant per a mi com per als clients. Per tant, sí que esperàvem arribar lluny. Pel que fa a la sentència, també esperàvem que fos clara en el tema de fons. El que no esperàvem tant és que el tribunal fos tan dur en la limitació de la sentència en el temps, ni que li digués al govern d’Espanya i a les comunitats autònomes que hi havia hagut mala fe.

Podia somiar en un èxit així, quan estudiava?

Ho veus a les pel·lícules i dius: per què no? I, de fet, pot passar… Es tracta de ser en el moment adequat al lloc adequat, i, després, prendre decisions. Ser valent. Professionalment hi ha coses que es poden equiparar a aquest èxit: anar a treballar a la Comissió o al Parlament Europeu… Però per a un advocat arribar al Tribunal de Luxemburg és de les coses més grans que li poden passar. Més amunt no es pot anar.

Funciona, la justícia?

L’espanyola ha de millorar moltes coses. Els tres poders, l’executiu, el legislatiu i el judicial, estan massa vinculats. El poder judicial no és independent, i això fa que de vegades no sigui tan objectiu com hauria de ser. Per això cada vegada hem d’intentar sortir més a fora i pensar que el Tribunal Europeu de Justícia és una instància més que tenim. Quan jo hi vaig arribar tenia por que hi pogués haver elements polítics, però ja em van dir que no, que era claríssim: que si l’impost era il·legal així ho dictaminaria el tribunal. I així ha estat. I, a més, de forma contundent.

Com ha d’enfocar la seva carrera algú que està a punt de convertir-se en advocat?

Un advocat ha de ser honest i tenir les idees molt clares. I, si és així, els clients responen. Això no és un tràmit. Estàs lluitant amb interessos de terceres persones, i una mica te’ls fas teus sense voler. Marxes a casa i no pares de pensar en els problemes dels altres… Vas pel carrer i la gent et pregunta, fas d’advocat d’ofici… L’advocat no ha de sortir de la carrera pensant que guanyarà molts diners, sinó que primer ha d’agafar experiència, clientela fixa, i després, si cal, la resta ja vindrà. Cal ser honest, treballar, sacrificar-se, estudiar molt bé els temes… i a partir d’aquí, que sigui el que hagi de ser.

La seva especialitat és el dret fiscal. Què és el que la fa més interessant?

Tant si et dediques al civil com al penal, la qüestió no deixa de ser una persona que batalla contra una altra. En dret fiscal una persona batalla contra l’administració. I contra l’administració sempre vas un pas al darrere: d’entrada, sempre perds. Quan arribes als tribunals ja es gira la truita. Guanyar l’administració és un puntàs. És com dir: donàveu per segura una cosa i no ho és, i m’han donat la raó. L’administració és molt quadrada, i si aconsegueixes guanyar-la és molt gratificant. I, a més, després saps que la seva forma de procedir varia segons el que et resolguin a tu. El camp tributari és molt maco, i molt desconegut en el món dels advocats.

El sistema tributari és cada cop més complex. La demanda d’especialistes com vostè deu anar a més.

Sí, perquè l’administració tributària és cada cop més estricta, més rigorosa… Cada vegada està tot molt més lligat, i cada vegada hi ha més impostos. Això provoca que cada cop hi hagi més procediments de comprovació, de revisió… i crec que és un camp que no s’acaba. Potser és un dels motius pels quals la gent no s’hi dedica, però la normativa tributària és molt flexible i interpretable, i molt variable. Això fa que hagis d’estar contínuament a damunt dels temes, però també que puguis defensar-los de forma clara i fàcil, perquè depèn de com els interpretis te la pots endur al teu terreny. Això és bo i dolent: la fiscalitat hauria de ser molt més taxativa i potser així no es defraudaria tant.

La David del cèntim sanitari