02/03/2020 Opinió

Jordi Farré Coma, coordinador del grup de recerca Asterisc i director de la Càtedra URV-Repsol d'Excel·lència en Comunicació

El Coronavirus comença amb la “C” de Comunicació

La comunicació de risc és una inversió en coneixement, confiança i credibilitat

Vivim en una societat del risc global sense fronteres que es nodreix de coneixement, complexitat i informació. El risc ha esdevingut un concepte central i transversal que ens encadena a l’amenaça en potència, el perill potencial i la vulnerabilitat humana. Ens remet a la probabilitat, però també a la possibilitat; ens projecta vers el futur, anticipant-nos allò que encara no existeix però podria existir; ens permet prevenir i alertar-nos de perills que poden causar danys en un horitzó versemblant.

El risc és una forma de comunicació i una estructura narrativa que es difon i construeix a través de molts canals possibles d’informació rebuda amb entramats en els que hi conflueixen el coneixement, la confiança i la credibilitat. Com subratlla el sociòleg alemany Beck, la narrativa del risc és una narrativa de la ironia on el risc difús pressuposa decisions a l’entorn de les quals cal contemplar tots els escenaris possibles, encara que siguin més o menys improbables. Per tant, a banda del coneixement derivat de l’experiència i la ciència, hem de considerar la imaginació, la sospita, la ficció i la por.

Per tractar la crisi del coronavirus haurem de fer un exercici de simplificació argumental. Si l’afrontem com a tempesta perfecta per a les narratives de risc global, en aquesta trama vírica hi trobem uns actors principals, els emissors del risc, representats a grans trets per la ciència, la política i la comunicació. Com en el fenomen del canvi climàtic ens trobem atrapats entre aquest tripartit.

La responsabilitat com a promotors del càlcul de risc del Covid-19 recau en els viròlegs, epidemiòlegs i metges que en són els experts: els que el bategen, el fan visible, el desxifren i tenen cura dels infectats. S’encarreguen d’investigar les causes d’aquest brot i com combatre el virus, d’arbitrar mesures de control per apaivagar l’extensió de contagis, de diagnosticar-lo i tractar-lo mèdicament. La ciència és coneixement i n’esdevé el dic de contenció.

La responsabilitat com a gestors del risc i l’emergència recau en els organismes internacionals de salut, en les autoritats polítiques locals, regionals i estatals. S’ocupen de minimitzar les conseqüències per a la ciutadania: s’estableixen accions de confinament o de quarantena, s’apliquen i actualitzen els protocols de seguiment i es fan recomanacions de prevenció, protecció i precaució a la població. La política és confiança i esdevé la corretja transmissora de les decisions públiques basades en la conscienciació, la coordinació i la cooperació.

La responsabilitat en la comunicació del risc es fa recaure, massa sovint, en els mitjans d’informació. El dret a rebre una informació veraç i plural és un dels principis de les democràcies sobre el que se sustenta l’existència d’una opinió pública lliure: informar, interpretar i explicar, fixar l’agenda i controlar el govern i altres institucions. Malden per seleccionar, prioritzar i avaluar tot allò que se sap, i no, sobre el coronavirus: es donen nombres, es fan cronologies, es recullen declaracions, novetats i se sotmeten a escrutini els discursos científics i les mesures polítiques. La informació periodística és credibilitat, contrast de les fonts, i crítica.

Quan afrontem la irrupció d’un risc sistèmic emergent d’interès públic, complex, incert i ambigu, existeixen algunes pautes narratives que emergeixen una vegada i una altra per apaivagar-ne la seva imprevisibilitat i les nostres pors desfermades a allò desconegut: els epidemiòlegs treballen amb estadístiques i percentatges que cal contextualitzar i fer servir matisadament i de forma planera, tot posant en el seu lloc el potencial de perillositat de la pandèmia; les autoritats sanitàries proclamen que tot ho tenen a punt i reclamen mantenir la calma i no caure en el pànic; els mitjans es converteixen en els amplificadors d’aquests discursos basats en fonts oficials.

Tanmateix, davant la vigilància extrema del coronavirus i les crides a la calma, grans sectors de l’opinió pública reaccionen emocionalment més que racional. Els hi costa comprendre les lògiques del coneixement científic que ens parlen d’un virus, molt contagiós però poc letal, de la família del SARS i el MERS, que sembla provenir dels ratpenats que tenen un sistema immune que els fa molt tolerants als virus. Es desconeix per ara quin altre animal ha estat l’intermediari en el contagi a humans. Les autoritats sanitàries demanen que no es comprin mascaretes perquè no protegeixen del contagi i alerten del seu desabastiment. Els mitjans seriosos reflexionen sobre com poden informar sense generar alarmes innecessàries al costat d’unes xarxes socials que propaguen rumors, mentides, falsos remeis i especulacions de tota índole.

Tot sembla indicar que el rol de guardià per evitar els perills pot empènyer opinions de tota mena a fer-ne un gra massa, a proclamar una seguretat que no pot satisfer-se i a avaluar que els costos polítics de l’omissió són molt més grans que els derivats de les reaccions desmesurades. Quan el coronavirus passi avaluarem si es va minimitzar o magnificar el risc, tot i que la seva perillositat mutant resulti a totes llums innegable. De fet, la lluita permanent contra aquest virus és una metàfora dels nostres temps convulsos i ens posa davant el mirall trencat de la llibertat de moviments i d´expressió tot demostrant-nos que encara no disposem de l´instrumental adient per afrontar-ho.

Un cop la infodèmia s’ha desfermat ja no té aturador. Ja ho hem experimentat en altres crisis sanitàries: el SARS de 2003, la grip de 2009 o l’Ebola de 2014. Les lliçons a extraure són múltiples però són les ciències socials les que més poden ajudar-nos, perquè allò essencial del risc és la seva comunicació. Un cop les autoritats i l’opinió pública converteixen aquests i altres perills en riscos que s’expressen i comuniquen massivament, urgeix invertir en comunicació científica, institucional i mediàtica; i encara més enllà, en l’apropiació sociocultural del risc per una opinió pública receptiva i crítica. Les ombres dels riscos glocals són allargades i ens hem de preparar millor per calcular-los i gestionar-los en comunicar-los. Un programa d’investigació bàsica potent orientat vers la comunicació de risc és una necessitat peremptòria per enfortir culturalment l’assumpció de la incertesa. Habitem en una societat sotmesa de manera creixent a les narratives mediatitzades sobre riscos difusos i globals, els presents i els que vindran.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*