L’investigador Héctor Simón analitza el fenomen que fa entrar en contradicció els drets humans i els drets fonamentals. Proposa celeritat en l’execució dels desallotjaments i solucions estructurals per a l’accés i la pèrdua de l’habitatge. L’article ha guanyat el premi de la Revista Crítica de Derecho Inmobiliario

87.500 famílies ocupen entre 85.000 i 90.000 habitatges a l’Estat espanyol, segons les estimacions de diferents organitzacions, i en el 80% dels casos són de persones jurídiques, com ara entitats financeres. L’atur ha estat el catalitzador del fenomen i, de fet, almenys el 75% de les persones que ocupen un habitatges ho fan per manca d’ingressos. No obstant això, hi ha altres causes que tenen a veure amb la política “erràtica” d’habitatge dels darrers 15 anys, tal com apunta Héctor Simón, investigador del Departament de Dret Privat i director de la Càtedra UNESCO d’Habitatge: la insuficiència de mitjans materials i humans de l’Administració de Justícia, l’absència d’una diversificació de les tinences immobiliàries, el poc increment del parc social d’habitatges o la insuficient mobilització del parc d’habitatges buits.

L’ocupació afecta no només als propietaris (es calcula que adequar-lo a l’estat original oscil·la entre els 3.500 i els 30.000 euros), sinó també a les comunitats de propietaris. El fet és que el dret a la propietat privada i el dret a l’habitatge tot sovint entren en conflicte quan es produeix una ocupació i el resultat no és el desitjable per cap de les parts, ni per a les famílies ocupants, ni per als propietaris, ni per a les comunitats de propietaris. Per això Simón ha analitzat la situació en un article que ha rebut el Xè premi de la Revista Crítica de Derecho Inmobiliario.

La recerca conclou que la situació de les ocupacions a l’Estat espanyol és fruit essencialment de dos factors. D’una banda, les mesures legislatives no ofereixen seguretat jurídica perquè són ambivalents, en funció de si protegeixen els interessos dels propietaris de l’habitatge o dels ocupants. I, de l’altra, les solucions pel que fa a la provisió d’habitatge no són estructurals. Així, entren en conflicte drets fonamentals i drets humans com són el dret a la propietat privada, el dret a l’habitatge, la protecció de la vida privada i familiar i la inviolabilitat del domicili.

Simón explica que cal alhora “defensar el dret de la propietat i també oferir alternatives d’habitatge perquè les persones que ocupen són considerades internacionalment com persones sense llar”.  En aquest sentit detalla que, d’una banda, no hi ha els mitjans materials i humans per a una recuperació ràpida de l’habitatge quan s’ha produït una ocupació, tal i com determina el dret de propietat, i, de l’altra, ni existeix un accés assequible i estable a un habitatge ni hi ha habitatge social suficient per fer front a situacions de necessitat.

Proposta de millores

És per això que fruit de la seva recerca, l’investigador de la URV proposa millores en els dos àmbits, el legal i el de les polítiques públiques. Pel que fa a la legislació, la Llei 5/2018, de modificació de la Llei d’Enjudiciament Civil, afronta el problema de l’ocupació d’habitatges. Aquesta llei regula un procediment civil que hauria de permetre recuperar la possessió de l’habitatge ocupat en un espai curt de temps, però a la pràctica el procés pot durar fins a un any o més. De fet, les persones jurídiques, com són les entitats bancàries, no poden utilitzar aquest procediment especial, i per tant el procés pot durar encara més temps, tal i com detalla Simón.

En el cas dels particulars, quan s’ocupa una primera o segona residència ja no és possible considerar l’ocupació una usurpació sinó violació de domicili, i en aquest cas és millor cursar la via penal perquè el desnonament hauria de ser immediat. Si s’ocupa un habitatge buit, però, el procediment penal s’allarga i pot trigar dos anys a resoldre’s. Per això, dotar de recursos i agilitzar els terminis d’execució podria ser un pas. Simón advoca també per arribar voluntàriament a acords entre la propietat del pis i les persones que en tenen necessitat.

A la vegada, quan es produeix un desallotjament, “cal oferir una alternativa habitacional, encara que sigui temporal” per part de l’Administració (qui té l’obligació de fer-ho, no el propietari). Però abans d’arribar a aquest punt, proposa solucions estructurals que ajudin a reduir el fenomen de l’ocupació: “Es poden diversificar les formes de tinença perquè sigui més segura, flexible i assequible, sigui de lloguer, propietat o compartida temporalment perquè això reduiria l’endeutament de les famílies i les probabilitats que perdin el seu habitatge alhora que incrementaria la seguretat”. Pel que fa a l’habitatge social, recorda que no només es tracta que hi hagi parc d’habitatge nou, sinó sobretot que els pisos que són buits puguin formar part d’una borsa de lloguer o compra social.