Un estudi de l’IPHES-CERCA i la URV situa la cova de l’Espluga de Francolí entre els grans conjunts d’art paleolític de la Mediterrània ibèrica, amb 280 motius gravats, entre els quals hi ha 55 representacions d’animals

Durant dècades, el mapa de l’art paleolític europeu ha estat dominat pels grans conjunts de coves decorades de la regió francocantàbrica, mentre que territoris com Catalunya semblaven haver tingut un paper secundari en les primeres manifestacions artístiques de les poblacions humanes. Una investigació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i la Universitat Rovira i Virgili (URV) contribueix ara a qüestionar aquesta interpretació i a reconsiderar el paper del nord-est de la península Ibèrica en la història de l’art paleolític europeu.

L’estudi, publicat a la revista científica internacional Antiquity i signat pels investigadors Josep Maria Vergès i Míriam Salas-Altès, presenta l’anàlisi científica del conjunt de gravats paleolítics identificats l’any 2019 a la Cova de la Font Major, a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). La recerca documenta 280 motius gràfics, entre els quals destaquen 55 representacions d’animals, una concentració excepcional que situa la cavitat com el tercer conjunt d’art parietal paleolític més important de la façana mediterrània de la península Ibèrica pel nombre de figures animals, només per darrere de les coves d’Ardales i La Pileta, a Andalusia.

La magnitud del conjunt és especialment significativa si es té en compte que, abans de la descoberta del 2019, a Catalunya només es coneixien dues representacions en cova atribuïdes al paleolític, una de les quals d’origen encara incert. La Font Major transforma aquest panorama i aporta noves evidències sobre la distribució geogràfica de l’art paleolític i la diversitat de les tradicions gràfiques desenvolupades a la Mediterrània occidental.

“Fins ara, l’art rupestre paleolític identificat al nord-est de la península Ibèrica era molt escàs en comparació amb l’abundant registre de la regió francocantàbrica”, explica Josep Maria Vergès, investigador de l’IPHES-CERCA i coautor de l’estudi. Aquesta aparent absència, assenyalen els investigadors, podria estar relacionada no només amb la distribució real de les manifestacions artístiques prehistòriques, sinó també amb les dificultats per identificar-les i conservar-les.

Una tradició artística mediterrània amb identitat pròpia

Una de les principals aportacions de la investigació és que permet aprofundir en el coneixement de les expressions artístiques de les poblacions paleolítiques de la Mediterrània occidental. L’anàlisi de les formes, els temes representats i les característiques dels gravats identifica particularitats que contribueixen a definir una tradició gràfica mediterrània diferenciada de les grans manifestacions artístiques de la regió francocantàbrica.

“Contràriament al que es pensava, el nord-est de la península Ibèrica conserva jaciments d’art rupestre paleolític de primer ordre”, destaca Míriam Salas-Altès, investigadora de l’IPHES-CERCA i la URV. “L’art mediterrani de l’Europa occidental s’enriqueix ara amb un conjunt que ens permet caracteritzar millor una tradició gràfica amb identitat pròpia, diferenciada de la francocantàbrica”.

Les xifres ajuden a entendre l’excepcionalitat de la Font Major. A la façana mediterrània ibèrica, aproximadament el 75% dels conjunts d’art parietal paleolític coneguts contenen un màxim de cinc representacions animals, mentre que més del 90% no superen les vint. Amb 55 figures zoomorfes, la cavitat de l’Espluga de Francolí se situa molt per sobre d’aquests valors.

Cavalls, cérvols i un os excepcional

Els gravats es concentren a les Gatoneres de Cal Palletes, un sector de galeries situat a uns 250 metres de l’entrada actual de la cova. Les representacions es van realitzar principalment mitjançant incisions sobre les parets i sostres de la cova, especialment en les zones més toves i, en conseqüència, més fràgils. Per estudiar-les sense malmetre les superfícies, l’equip investigador ha recorregut a tècniques de documentació digital i models tridimensionals d’alta resolució, que permeten analitzar amb detall les característiques dels gravats.

Entre les figures identificades hi ha cavalls, cérvols, bòvids i caprins. Destaca especialment la representació d’un os, un animal poc habitual en l’art paleolític, dibuixat amb les orelles en perspectiva frontal i la boca lleugerament oberta.

El conjunt inclou també nombrosos motius no figuratius, com agrupacions de línies paral·leles, formes geomètriques i altres composicions de difícil interpretació. En alguns casos, els artistes prehistòrics podrien haver integrat les esquerdes, els relleus i les irregularitats naturals de les parets en les seves representacions.

La cronologia és un altre dels aspectes rellevants de l’estudi. Les evidències arqueològiques documentades a l’interior de la cavitat indiquen episodis de presència humana entre fa aproximadament 41.000 i 26.000 anys. Tot i que encara no es disposa de datacions directes dels gravats, les seves característiques estilístiques i el context arqueològic suggereixen que una part important de les representacions podria correspondre a fases anteriors al Magdalenià, període que s’inicia fa uns 19.000 anys.

Aquesta possible antiguitat reforça l’interès de la Font Major per estudiar les expressions simbòliques de les poblacions humanes del paleolític superior a la Mediterrània occidental.

De la descoberta del 2019 a una nova interpretació de l’art paleolític

Els gravats de la Cova de la Font Major es van descobrir el 30 d’octubre de 2019, durant una campanya arqueològica de l’IPHES-CERCA. La troballa, que va tenir una extraordinària repercussió mediàtica, es va produir pocs dies després de la riuada del Francolí, que havia afectat greument l’Espluga de Francolí i altres poblacions de la comarca.

La descoberta va resultar especialment sorprenent perquè les representacions es trobaven en un sector de la cavitat que havia estat freqüentat durant dècades i que fins i tot havia format part d’un recorregut turístic. A més, les característiques de les parets, formades principalment per conglomerats irregulars, havien fet pensar que la cavitat no reunia les condicions adequades per contenir art paleolític.

Des de la reobertura de l’accés principal de la cova, l’any 1957, milers de persones havien passat davant d’aquelles parets sense reconèixer l’origen paleolític dels gravats. Alguns visitants hi havien inscrit noms, dates i altres grafits moderns que se superposaven a les representacions prehistòriques.

Set anys després d’aquella descoberta, la publicació de l’estudi a Antiquity permet anar més enllà de la troballa inicial i comprendre millor la dimensió arqueològica, artística i històrica d’aquest conjunt excepcional.

Els resultats també plantegen noves preguntes sobre la distribució de l’art paleolític a Europa. Si un conjunt d’aquesta magnitud va passar desapercebut durant dècades en una cova intensament visitada, altres manifestacions artístiques podrien continuar sense identificar-se en cavitats ja conegudes.

La Font Major es consolida així com un jaciment de referència per estudiar la diversitat de les expressions artístiques del paleolític europeu. Al mateix temps, l’excepcional fragilitat dels gravats posa de manifest la importància de continuar investigant i preservant un patrimoni que encara pot aportar noves dades sobre les poblacions prehistòriques de la Mediterrània occidental.

Referència bibliogràfica: Vergès Bosch, J. M. & Salas-Altès, M. (2026). Filling gaps: the Palaeolithic rock art of the Cova de la Font Major on the north-east Iberian Peninsula. Antiquity. DOI: 10.15184/aqy.2026.10447