Gairebé nou de cada deu persones que pateixen una aturada cardíaca fora de l'hospital a Catalunya no sobreviuen, però les possibilitats es poden duplicar o triplicar si algú hi actua abans que arribin els serveis d'emergències

Els primers minuts després d’una aturada cardíaca són decisius. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) n’atén a Catalunya unes 2.700 cada any, una mitjana de set al dia. Segons dades publicades pel SEM el 2025, només en el 40 % dels casos els testimonis inicien maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP) abans de l’arribada dels serveis d’emergències, i un 9 % de les persones ateses reben l’alta amb bon resultat neurològic. El desenllaç depèn de la rapidesa de la resposta i també de la preparació de qui hi intervé, tant si és un testimoni com un equip sanitari. Per això les guies europees de reanimació de 2025 reforcen el paper de la simulació clínica, una metodologia que permet entrenar situacions crítiques, equivocar-se i corregir-se sense posar en risc cap pacient.

Aquest ha estat l’eix de la I Jornada de Reanimació Basada en Simulació, que ha reunit professionals sanitaris al Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili (URV), organitzada pel Consell Català de Ressuscitació (CCR) i la Càtedra d’Innovació i Simulació en Salut de les Terres de l’Ebre de la URV, amb el suport de la Sociedad Española de Simulación y Seguridad del Paciente (SESSEP) i la Diputació de Tarragona.

La trobada coincideix amb la publicació de les noves guies i amb el conveni que han signat el CCR i la Càtedra per impulsar una formació que incorpori les darreres evidències en suport vital. L’objectiu és escurçar el camí entre el que diuen les guies i el que passa a la pràctica clínica. “Les guies ens indiquen què funciona. El repte és que aquest coneixement arribi a la pràctica assistencial quan cada segon compta. La simulació ens permet entrenar la tècnica, però també la comunicació, el lideratge i la presa de decisions, en un entorn segur i amb capacitat de reflexionar sobre la pròpia actuació”, ha explicat Sílvia Reverté, directora de la Càtedra d’Innovació i Simulació en Salut de les Terres de l’Ebre de la URV i codirectora de la jornada.

Què diuen les noves guies

Les guies de 2025 no capgiren l’atenció a l’aturada cardíaca, sinó que consoliden allò que l’evidència ha demostrat que funciona. Posen més èmfasi en la qualitat de les compressions toràciques i en el treball en equip, incorporen la simulació i les noves tecnologies com a eines de formació i donen més pes al debriefing, l’anàlisi estructurada que es fa després de cada actuació per identificar què ha funcionat i què cal millorar.

El canvi que més afecta la ciutadania és la manera d’entendre la cadena de supervivència. Les guies la plantegen com una actuació coordinada i simultània, en què diverses persones es reparteixen les tasques des del primer moment, i insisteixen que tota la societat hi ha d’estar implicada, amb més formació ciutadana, un accés més ampli als desfibril·ladors i una resposta coordinada.

Aprendre a actuar sota pressió

La simulació clínica s’ha consolidat com una metodologia clau en la formació en salut. Permet entrenar no només les maniobres, sinó també competències no tècniques que condicionen la resposta davant d’una situació crítica: comunicació, lideratge, consciència situacional, presa de decisions i treball en equip.

L’evidència científica en recolza l’eficàcia. Els equips entrenats amb simulació responen més ràpidament, cometen menys errors i es coordinen millor durant una emergència real. La metodologia millora la retenció del que s’ha après, la qualitat de les maniobres i el compliment dels protocols, amb un efecte directe en la seguretat del pacient.

La diferència amb la formació teòrica és que no només s’aprèn què cal fer, sinó com fer-ho quan la pressió és màxima. En un escenari simulat, l’error no té conseqüències. Es pot analitzar, corregir i repetir fins a dominar l’actuació, una possibilitat que no ofereixen la classe magistral, la teatralització, la gamificació o el joc de rol. La finalitat és que, quan la situació arribi de veritat, el professional estigui tan preparat com sigui possible. “La simulació clínica té una de les seves arrels en la formació en RCP, però no podem continuar associant-la només a la reanimació. De la mateixa manera que les guies de RCP han evolucionat, també ho ha de fer la formació dels instructors. Encara avui formem molts instructors amb metodologies que no incorporen plenament el potencial de la simulació. El repte és fer aquest pas endavant i formar també els instructors en simulació perquè puguin entrenar d’una manera més efectiva i segura”, ha destacat Jordi Castillo, president de la SESSEP i codirector de la jornada.

Aquest és el model que s’ha aplicat als tallers d’alta fidelitat de la jornada, amb capacitat per a 45 professionals, on els participants han treballat casos de RCP bàsica, RCP avançada i RCP en pacient traumàtic molt semblants als que poden trobar en la seva activitat diària. Els escenaris els han dirigit docents acreditats del CCR i facilitadors del Centre d’Innovació i Simulació Territorial (CISTE) especialitzats en debriefing, amb un objectiu clar: convertir les recomanacions de les guies en competències pràctiques.

Realitat virtual i realitat mixta

La innovació tecnològica ha afegit una nova dimensió a la simulació. La realitat virtual permet recrear amb un alt grau d’immersió escenaris que serien molt difícils de reproduir de manera convencional, i fa possible que els professionals practiquin més vegades i amb menys limitacions logístiques.

Un exemple és SIMVITAL®, una metodologia desenvolupada per la Càtedra per a l’entrenament en suport vital bàsic i l’ús del desfibril·lador extern automàtic (DEA) mitjançant realitat virtual. La proposta incorpora un mòdul d’anatomia i fisiopatologia dels sistemes implicats en l’aturada cardiorespiratòria. D’aquesta manera, l’alumnat no només practica la seqüència d’actuació i realitza simulacions clíniques de situacions diverses, sinó que pot comprendre què passa a l’organisme mentre intervé. L’entrenament es pot repetir, ofereix un retorn immediat sobre l’actuació i permet treballar de manera integrada competències tècniques i no tècniques.

Un dels camps en què aquestes tecnologies tenen més recorregut és la reanimació neonatal. Són situacions poc freqüents, d’una gran complexitat i amb un marge de reacció de segons, en què una deliberació massa llarga pot tenir un desenllaç greu. La realitat mixta, que combina un simulador físic amb la realitat virtual, permet cronometrar el procediment, entrenar la presa de decisions, la coordinació de l’equip i la seqüència completa d’actuació, i repetir l’escenari tantes vegades com sigui necessari.

Cap d’aquestes eines substitueix la simulació presencial, sinó que la complementen i l’enriqueixen. La línia estratègica del CISTE és fer-les escalables i portar-les a altres àmbits en què la simulació aporta valor, com les urgències, l’atenció al pacient crític, el trauma, l’obstetrícia i la pediatria.

Un espai que no existia

Segons les entitats organitzadores, a Catalunya hi ha una oferta àmplia de formació en reanimació, però fins ara cap jornada no se centrava específicament en la implementació de la RCP a través de la simulació d’alta fidelitat i les tecnologies immersives. La trobada neix per cobrir aquest buit i per connectar tres àmbits que sovint avancen en paral·lel· la reanimació, la simulació clínica i la innovació tecnològica. Cada entitat hi aporta la seva especialitat. El CCR, el lideratge científic en la formació i la implementació de les guies de reanimació; la Càtedra, la recerca, la innovació, la transferència de coneixement i el desenvolupament de metodologies basades en simulació i tecnologies immersives; i la SESSEP, la visió de la simulació com a eina de seguretat del pacient i de qualitat assistencial.

La voluntat de les entitats organitzadores és consolidar la jornada com un espai de referència que reuneixi professionals assistencials, docents, investigadors i experts en simulació al voltant de l’actualització científica, el debat multidisciplinari, la demostració d’innovacions i la pràctica. L’objectiu final és accelerar la transferència del coneixement als equips assistencials i als pacients. Celebrar-la a les Terres de l’Ebre reforça, a més, una aposta de la Càtedra: que la innovació, la recerca i la formació avançada es puguin generar, transferir i desplegar des del territori, amb impacte local, nacional i internacional.

Comprovar, avisar i actuar

Estendre la cultura de la reanimació a tota la població és des de fa anys un dels objectius del CCR, perquè el primer eslavó de la cadena de supervivència gairebé sempre és algú que no és sanitari. “La reanimació no comença quan arriba una ambulància; comença en el mateix moment en què algú reconeix una aturada cardíaca i decideix actuar. Per això hem de formar els professionals, però també hem de formar la ciutadania. Volem una societat en què qualsevol persona sàpiga reconèixer una aturada, trucar al 112, iniciar compressions i utilitzar un desfibril·lador. No cal ser sanitari per salvar una vida, però sí haver après què fer i tenir la confiança per fer-ho”, ha afirmat Marta Magaldi, presidenta del CCR i directora de la jornada.

El missatge per a la ciutadania es resumeix en comprovar, avisar i actuar. Si una persona no respon i no respira amb normalitat, cal trucar immediatament al 112, començar compressions toràciques fortes i ràpides i utilitzar un DEA tan aviat com sigui possible. Si hi ha més d’una persona, cal repartir-se les tasques: mentre una truca al 112, una altra busca el desfibril·lador i una tercera comença les compressions. Si només hi ha un testimoni, ha de trucar al 112 sense perdre temps, preferiblement amb el mòbil en mode mans lliures, i iniciar la reanimació de seguida, sense por d’equivocar-se, perquè en aquests primers minuts qualsevol actuació és millor que no fer res.