El Premi Nobel de Física ha estat enguany per a tres científics que investiguen els exoplanetes i la radiació de fons de l’Univers

Enguany el premi Nobel de Física ha recaigut per partida doble a tres eminents científics. I per què diem doble si són tres? Doncs perquè com sol passar algunes vegades a les deliberacions del jurat hi ha molts candidats mereixedors i llavors, per justícia, el premi s’acaba repartint. Enguany ho ha fet en dues meitats: una per al ja veterà astrofísic canadenc James Peebles de la Universitat de Princeton; i l’altre per dos membres del mateix equip de la universitat de Ginebra, Michel Mayor i Didier Queloz, el primer més veterà li va dirigir els treballs al segon.

Mayor i Queloz van inaugurar als anys noranta, el camp de recerca dels exoplanetes. Van introduir una nova tècnica (la de les velocitats radials) per a detectar-los i van descobrir amb ella, l’any 1995, el primer exoplaneta confirmat al voltant de 51-Pegasi, una estrella normal com el nostre Sol. I el planeta, un gegant gasós com Júpiter, va ser anomenat 51-Pegasi-b. A partir d’aquí utilitzant aquestes tècniques i d’altres més novedoses  s’han arribat a descobrir actualment fins a uns 4.000 exoplanetes a la zona més propera de la nostra galàxia, alguns fins i tot similars a la Terra pel que fa a les condicions ambientals! Tots aquests descobriments desencadenen un oceà de comprensió sobre el que representem nosaltres junt amb la Terra, a l’Univers i obren immenses possibilitats de localitzar vida més enllà del Sistema Solar.

Pel que fa a James Peebles, es pot dir més alt, però no més clar: va ser ell qui va teoritzar sobre la Radiació de Fons de l’Univers, ja detectada uns anys abans (1964) per Penzias i Wilson, i la va atribuir a una remor encara persistent d’un immensa i extremadament calenta llum, que uns 350 000 anys després del Big Bang va aconseguir per fi travessar el nostre Univers després de ser-ne presonera; una remor de microones que avui dia ens arriba ja molt més freda i gairebé per igual en totes les direccions. La detecció d’aquesta radiació de fons amb els grans radiotelescopis i sobretot les seves petitíssimes irregularitats que te, han permès deduir com era l’Univers a la seva infantesa i com ha evolucionat durant la seva història. Hi ha qui diu que la radiació de fons és a la història de l’Univers el mateix que els fòssils a la història de la vida a la Terra.