El Premi Nobel de Química ha estat enguany pels científics que han posat les bases d'una societat sense fils i lliure de combustibles fòssils gràcies a les bateries de liti, que ells han millorat substancialment amb les seves aportacions.

Com enginyer de formació, no puc deixar de pensar en la coincidència del cognom d’un dels científics guardonats amb els principis bàsics que ha d’aplicar un enginyer en la seva professió. Goodenough, que literalment es traduiria com “suficientement bo”, és una de les regles bàsiques pel que s’hauria de regir la pràctica de la meva professió. En enginyeria, sempre es té en compte la màxima que afirma “allò que és perfecte, és enemic d’allò que és bo”. I personalment opino que aquest principi és un dels pilars en què es basa la concessió del Nobel per als tres científics. Cap d’ells va inventar la bateria; d’això ja se’n va encarregar Alessandro Volta, el 1799. La contribució de Goodenough, Whittingham i Yoshino és el descobriment, fa ja uns 30 anys, de com la incorporació d’un elèctrode de liti millorava enormement les prestacions de les bateries recarregables sense incrementar significativament el seu cost de fabricació.

I encara que aquesta contribució pugui semblar modesta, al meu entendre és gairebé tan important com la de la invenció del transistor. Les bateries d’ió de liti han revolucionat el concepte de mobilitat: el seu ús és essencial perquè un telèfon intel·ligent o un portàtil tinguin energia suficient per funcionar tot un dia. També són les responsables del ressorgir i futura implantació de la mobilitat elèctrica. Per exemple, ja s’anuncien vehicles elèctrics amb bateries amb una vida útil de fins a un milió de quilòmetres. També es compta amb aquesta tecnologia com a complement a les fonts d’energies renovables que, per la seva naturalesa intermitent, han de ser complementades amb sistemes eficients d’emmagatzematge energètic.