L’enfrontament militar es trasllada també al camp del relat, en un intent d’imposar les paraules sota les quals ha de referir-se. Però, per què és tant important? Article d'opinió d' Arantxa Capdevila i Carlota Moragas, investigadores del Departament d'Estudis de Comunicació de la URV

La guerra entre Rússia i Ucraïna no només s’està desenvolupant, tràgicament, en el camp de batalla, sinó que també està tenint lloc en altres àmbits com l’econòmic, el social, el solidari i el del llenguatge. Aquests dies llegim a diversos diaris com les autoritats russes impedeixen als mitjans de comunicació d’aquest país referir-se al conflicte amb paraules com “atac”, “invasió” o “guerra”, sota l’amenaça de sancions econòmiques o de bloqueig de les publicacions. Vladimir Putin ha imposat, ja des del moment en què va comparèixer per donar a conèixer la incursió de les seves tropes a Ucraïna, la descripció de la situació com a “operació especial”. En canvi, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació i dels líders europeus i nord-americans i, òbviament, ucraïnesos, no han dubtat a l’hora d’emprar els termes referits sobre aquestes línies per emmarcar el conflicte. És clar, doncs, que l’enfrontament militar es trasllada també al camp del relat, en un intent d’imposar les paraules sota les quals ha de referir-se. Però, per què és tant important?

Aquesta pugna pel relat mostra que avui dia pocs posen en dubte que les expressions utilitzades per parlar d’un assumpte –i més quan és conflictiu– condicionen de manera clara la manera en la qual el pensem i, en conseqüència, com adeqüem la nostra actitud respecte a les possibilitats d’acció. Així, plantejar el conflicte entre Rússia i Ucraïna com una “invasió” o un “atac” de Rússia cap a Ucraïna fa que identifiquem Rússia com a agressor i Ucraïna com a víctima. Com ja van posar de manifest els cognitivistes a finals del segle passat, la manera en què parlem d’un assumpte incideix en com l’imaginem i, col·lateralment, en com el valorem. Per tant, parlar d’aquesta qüestió com una “guerra”, una “invasió” o un “atac” ens situa en un marc d’agressió, que treu la raó a Rússia i que justifica les dures mesures que s’estan prenent contra el país. Per contra, definir el conflicte en termes neutres o amb eufemismes (com, per exemple, “operació especial”) resta agressivitat a la situació i legitima la posició de Rússia.

A més, promoure una visió determinada dels conflictes comporta, implícitament, una valoració dels mateixos, és a dir, els carrega de valors positius i/o negatius i ens posiciona ideològicament. D’aquesta manera, si el que està passant a Ucraïna és un “atac”, una “guerra” o una “invasió”, se’ns remet a un marc cognitiu que implica una valoració negativa de la situació i es genera empatia vers els ucraïnesos. Mentre que, si el que està succeint és una “operació especial”, se’ns remet a un marc més asèptic, que fa que la qüestió es deshumanitzi i, per tant, que no generi sentiments de refús.

Com va afirmar George Lakoff en el seu conegut assaig Don’t Think of an Elephant, el llenguatge no descriu la realitat, la conforma. Això és, els termes amb els quals ens referim a les situacions activen en la nostra ment el marc interpretatiu que aplicarem tant a la seva comprensió com a la seva valoració. Vist així, doncs, s’entén millor la voluntat dels líders polítics d’imposar uns mots determinats com a part de la seva estratègia en el conflicte.