Les dones han estat majoria en la primera línia de la pandèmia per COVID-19 i més exposades al virus, però, en canvi, hi ha hagut una major mortalitat entre els homes. També hi ha hagut diferències notables en la dedicació al treball domèstic i de cura. Per què ocorre així i quines són les conseqüències sobre la bretxa de gènere?

Podem dir que homes i dones han viscut de manera diferent el confinament? I què podem dir de les conseqüències del confinament en les seves vides? I de les conseqüències sobre la seva realitat laboral? Podem dir que aquesta pandèmia ha tingut conseqüències sobre la bretxa de gènere? Per contestar aquestes preguntes és necessari tenir dades i informació del que els hi passa a les dones i del que els hi passa als homes. I, sobretot, requereix saber per què els hi passen coses diferents i comprendre les raons d’aquestes diferències.

Una reflexió sobre aquesta realitat ens ofereix una bona ocasió per exposar la necessitat de tenir la informació desagregada per sexe però també la necessitat d’interpretar aquestes dades des de la perspectiva de gènere. I potser també és una bona ocasió per recordar que sexe i gènere no són conceptes sinònims ni intercanviables. Aprofitem, doncs, aquesta ocasió.

Quan parlem de la variable sexe ens referim als dos tipus d’anatomia i funcions biològiques associades a la reproducció sexual entre els humans i per tant ens remet a l’existència de dones i d’homes. L’existència d’individus intersexuals –que són extraordinàriament poc habituals segons ens recorden des de la biologia- no nega el binarisme del sistema anatòmic reproductor: només evidencia que no sempre (tot i que sí funciona la majoria de vegades) és possible classificar els individus en aquestes dues categories. El sexe és per tant una realitat constatable i ha estat el mecanisme central del patriarcat per organitzar la divisió sexual del treball, element socialment funcional com pocs i que es troba a totes les societats i a totes les èpoques històriques.

Quan parlem de gènere ens referim a la construcció social de les diferències entre homes i dones: una construcció sostinguda en la divisió sexual del treball i en els estereotips del que cada època ha associat amb la feminitat i amb la masculinitat. Estereotips i rols definits des d’una estructura de poder patriarcal de manera que, al llarg de la historia, i també en l’actualitat, les dones han vist que la seva vida era menys valorada, els seus drets eren inexistents o retallats i les seves condicions de vida eren sotmeses a la mirada androcèntrica que situava (i situa) la vida i la voluntat dels homes com a referent i mesura. El gènere per tant no és una identitat, no és un sentiment. El gènere és el concepte, és l’eina que permet, des del feminisme, explicar perquè les dones al llarg de la historia han viscut sotmeses, discriminades, no reconegudes i sense veu, com explica magníficament Mary Beard a la seva obra “Mujeres y poder. Un manifiesto”.

Aplicar la perspectiva de gènere a l’estudi de la societat actual (que sabem ha avançat molt en llibertat i igualtat per les dones, tot i que no suficientment) requereix saber si una determinada realitat afecta de manera diferent a homes i a dones i, si és així, comprendre per què. La perspectiva de gènere, com diu Laura Redondo (vegeu “Lo que el género esconde: el sexismo”) és fer conscient l’existència del patriarcat, evidenciant la forma que pren en cada societat i moment històric; és fer evidents els estereotips assignats a homes i dones i és treballar per fer realitat la igualtat efectiva entre homes i dones.

Aplicar la perspectiva de gènere a l’estudi de la societat requereix saber si una determinada realitat afecta de manera diferent a homes i a dones i per què

En el cas de la pandèmia que estem vivint, diversos estudis han començat a evidenciar que, com ens podíem imaginar, també aquí hi ha una bretxa de gènere. Una primera bretxa entre homes i dones es pot identificar en relació a la situació laboral d’uns i d’altres davant la COVID-19 (vegeu l’anàlisi del 20 de maig d’Ester Fayos a la publicació Directa): les dones han estat el 65% de les 715.000 persones que, segons estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, han treballat i estan treballant a primera línia de la pandèmia. Quines són aquestes dones? Estem tan acostumades a veure-les i a naturalitzar la feminització d’aquestes ocupacions que potser val la pena recordar-les: entre el personal sanitari –especialment el personal d’infermeria-, farmacèutic i hospitalari elles són el 70%. També són majoria –més del 80%- les dones entre el personal de la neteja i d’atenció a la gent gran en residències. I són també majoria entre el personal del comerç i una part d’aquest –el que es dedica a l’alimentació- ha estat actiu diàriament durant la pandèmia.

Segons aquestes dades les dones són un percentatge molt elevat dels treballadors i treballadores que han estat exposats directament al virus. Com a conseqüència d’això podria ser que elles presentessin un percentatge de contagi més elevat. Ho podem assegurar? Doncs resulta que en la majoria de països aquesta dada no ha estat desagregada per sexe. A Catalunya, on sí s’ha registrat informació tant sobre els casos sospitosos com els confirmats, les dades mostren una major incidència en les dones. La seva participació entre les ocupacions que hem esmentat podria ser l’explicació.

Una segona bretxa de gènere es presenta quan mirem taxes de mortalitat i, en aquest cas, les dades mostren que són els homes -i no les dones- qui presenten una major taxa de mortalitat. Les explicacions sobre aquestes diferències entre homes i dones remeten a les diferències immunològiques, les afeccions cardiovasculars i l’estil de vida marcat per un major consum de tabac i alcohol. Aquestes són unes les explicacions que estan aportant els primers estudis realitzats: caldran més estudis que analitzin a fons aquesta sobremortalitat masculina.

Són aquestes qüestions que tenen a veure només amb el sexe dels individus o tenen a veure amb el gènere? Podem aplicar la perspectiva de gènere per explicar-ho? En el cas de la primera bretxa podem dir que és una qüestió clarament de gènere ja que l’explicació de que hi hagi tantes dones entre el personal d’aquestes professions no té a veure amb la biologia de les dones, no té a veure amb un innatisme o essencialisme derivat del fet de ser dona que les “ordena” dedicar-se a aquestes ocupacions. És, doncs, una qüestió derivada del procés de socialització com a dones i de la divisió sexual del treball.

Que hi hagi tantes dones a les professions sanitàries i de cura no té a veure amb la biologia, sinó que és una qüestió derivada del procés de socialització com a dones i de la divisió sexual del treball

En el cas de la segona bretxa -la major mortalitat dels homes- l’explicació rau tant en el sexe dels individus i les especificitats biològiques, com en la construcció social de la seva masculinitat que ha pres forma –entre d’altres aspectes- en un major consum d’alcohol i tabac que han esdevingut factors de risc davant diferents malalties, també ara la COVID-19. Es fa evident, d’aquesta manera, que la perspectiva de gènere és una eina explicativa de la diferent realitat d’homes i dones i no s’hauria de deixar de banda.

Però encara es pot detectar una tercera bretxa durant aquestes setmanes de confinament: la diferent dedicació al treball de cura i al treball domèstic. Ens referim a la cura de menors, que en aquestes setmanes s’ha agreujat perquè els menors estaven tot el dia a casa -amb la demanda d’atenció que això requereix; ens referim també a la cura de la gent gran i dependents als que cal proveir de compra o atencions (visites mèdiques, preparació d’àpats, neteja personal, acompanyament entre d’altres) i, ens referim també a les imprescindibles tasques domèstiques que, amb famílies complertes passant 24 hores diàries a casa, s’han vist incrementades.

Totes aquestes tasques han implicat que, aquestes setmanes de confinament, haguéssim de dedicar-les un temps que habitualment no hi dedicàvem. I no li dedicàvem tot el temps que requereixen perquè socialment hem construït mecanismes per compartir aquestes càrregues (escoles, residències, restaurants, treballadores domèstiques…).Tanmateix, de sobte i de nou, el treball de cura ha emergit amb tota la seva força i ha trastocat el feble equilibri que havíem construït. Durant aquestes setmanes hem hagut de fer front a tot aquell treball del que –com plantejaven els moviments feministes dels anys 60- les dones s’havien (parcialment almenys) alliberat.

Durant aquestes setmanes hem hagut de fer front a tot aquell treball del que –com plantejaven els moviments feministes dels anys 60- les dones s’havien (parcialment almenys) alliberat

Però si ens havíem alliberat com és que el confinament ha estat tan dur per les dones –segons diuen els primers estudis realitats? Segurament aquell suposat alliberament no ho havia estat completament ni d’una manera clara: una gran part de les dones havien optat pel treball remunerat deixant enrere la figura de mestressa de casa a temps complert. I totes les que tenien recursos per fer-ho havien subcontractat tanta ajuda com era possible per “alliberar-se” del treball domèstic. Però poques d’elles han assolit un repartiment equitatiu del treball de cura i domèstic restant. L’enquesta oficial d’usos del temps del INE ens mostren que les dones continuen dedicant pràcticament el doble de temps que els homes a aquests treballs.

A la llum de les dades sembla que un dels grans reptes per impulsar la igualtat entre homes i dones té a veure amb un repartiment més igualitari del treball domèstic i de cura –entre d’altres qüestions. Sembla també que disposar d’informació desagregada per sexe i tenir en compte la perspectiva de gènere és imprescindible per explicar l’impacte total de la pandèmia sobre dones i homes.

Si la tornada a la nova normalitat no inclou mesures que facin possible superar desigualtats, l’escenari serà, de nou, la mateixa “anormalitat” de sempre

Si la tornada a la nova normalitat no inclou mesures que facin possible superar desequilibris i desigualtats entre homes i dones, tant dins de casa com fora, l’escenari serà, de nou per la majoria de les dones, la mateixa “anormalitat” de sempre: malabarismes i jocs d’equilibri per poder assumir una jornada laboral remunerada -que ara resulta encara més complicada pel teletreball- i una jornada laboral no remunerada -també més carregada de feina per la situació actual. Com fan totes les crisis, aquesta ens ha posat de manifest mancances i reptes. Faríem bé d’aprofitar-ho per adoptar mesures necessàries per superar-les.