La investigadora del Departament d'Estudis de Comunicació de la URV Violeta Kovacsics analitza com el cinema d’extraterrestres ha servit per parlar de les pors de cada època

Tota pel·lícula està lligada al seu temps. Estrenada tot just un any després dels atacs a les Torres Bessones el setembre del 2001, Senyals, de M. Night Shyamalan, serveix de paradigma d’un cinema que responia a l’11-S.

Es tractava, d’una banda, d’un cinema que tornava al tema de la invasió alienígena i que, de l’altra, explorava qüestions com la por a l’altre i la paranoia. En aquesta pel·lícula, el personatge interpretat per Mel Gibson era un reverend que havia perdut la fe després de la mort de la seva esposa en un accident de trànsit. La crisi de fe s’hi presentava de dues maneres: el protagonista havia deixat de confiar en els poders divins i, alhora, no creia que els responsables dels fets estranys que tenien lloc a la seva granja fossin els extraterrestres.

El cinema d’extraterrestres com a metàfora sobre el temps present remet a la dècada dels cinquanta, quan les pel·lícules es van abocar a les invasions alienígenes com a paràbola de l’amenaça comunista i de la idea d’un enemic exterior, com és el cas de la versió de 1956 de La invasió dels lladres de cossos.

La caiguda de les Torres Bessones va provocar novament l’auge de gèneres que permetien aprofundir en la idea d’invasió per poder explicar la por a allò que venia de fora. Cal recordar que, un mes després d’aquells atemptats, des del Pentàgon es va organitzar una comissió de professionals del cinema perquè pensessin possibles atacs.

És a dir, se’ls demanava que plantegessin guions de ficció amb la idea que aquests poguessin arribar a fer-se reals en algun moment.

L’11-S com a fricció

J. Hoberman, una de les plomes més brillants de la crítica estatunidenca, va escriure que, davant l’espectacle real de la caiguda de les Torres Bessones, el cinema nord-americà es va abocar cap a la hiperrealitat: la realitat no era suficient, i la concepció de les pel·lícules com una experiència va substituir la idea d’espectacle. Per exemple, La passió de Crist no es dedicava únicament a narrar el calvari del seu protagonista, sinó que intentava, mitjançant la seva posada en escena, que l’espectador s’hi veiés immers.

En aquest sentit, Hoberman va veure en films com La guerra dels mons, de Steven Spielberg, un exemple d’aquest gust del cinema americà del segle XXI per una posada en escena que convertís la pel·lícula en una experiència: la càmera es mostrava frenètica, enganxada als personatges, sense alè.

Aquella història sobre un pare que fuig amb els seus fills de l’amenaça d’uns éssers desconeguts que arriben a la Terra des de l’espai exterior es va estrenar el 2005 i exposava que la por no era només a l’estrany, sinó també als éssers humans. És a dir, en els moments de crisi, era difícil confiar en la bondat.

Una cosa similar passava a Carrer Cloverfield 10, realitzada arran de l’èxit de Monstruoso el 2008, pel·lícula de Matt Reeves sobre una invasió alienígena. A Carrer Cloverfield 10, un home intentava convèncer la protagonista que el millor era no sortir d’un búnquer que ell havia construït, perquè a l’exterior s’havia desencadenat un autèntic desastre que podia acabar amb la humanitat.

L’ésser humà és bo

Senyals estableix un pont entre la fe de caràcter místic o religiós i la creença que hi ha vida extraterrestre, una idea que, d’alguna manera, també travessa l’última pel·lícula de Steven Spielberg.

El dia de la revelació s’inscriu descaradament en el context actual. El fet que una de les protagonistes, Emily Blunt, sigui la presentadora del temps d’un canal televisiu local de Kansas ajuda que les notícies hi siguin presents constantment: sovint veiem els seus companys parlant, encara que sigui de fons, dels diversos conflictes que colpegen la nostra època.

Tot i que és una pel·lícula d’extraterrestres, també té molt a veure amb el periodisme i la llibertat de premsa. Spielberg ja havia tractat aquests temes a Els arxius del Pentàgon, situada a començaments dels anys setanta, quan el Washington Post es va mostrar decidit a publicar una sèrie de documents classificats sobre la Guerra del Vietnam.

A El dia de la revelació, el context és fictici, però està molt arrelat en el nostre temps present. S’hi desenvolupa la trama sobre un expert en ciberseguretat que pretén divulgar al món que el govern estatunidenc coneix la presència d’alienígenes a la Terra.

Si a La guerra dels mons algunes escenes apuntalaven la desconfiança en la humanitat, a El dia de la revelació es planteja una esperança gairebé ingènua, la constatació que l’ésser humà pot ser bo. El protagonista, interpretat per Josh O’Connor, fuig amb la convicció que el món pot i ha de saber de l’existència d’extraterrestres. Mentrestant, el personatge encarnat per Colin Firth serveix de contrapunt: és un home del Govern que no creu que l’ésser humà estigui preparat per saber que no està sol a l’univers.

El 1982, Spielberg va estrenar E.T., una pel·lícula en què un extraterrestre bo es feia amic d’un nen que l’havia d’ajudar a tornar a casa. Uns anys abans, el cineasta ja havia realitzat Encontres a la tercera fase, film sobre els misteris de la vida alienígena, amb el qual entrava per la porta gran en l’imaginari de la ciència-ficció. S’hi retratava la necessitat de comprendre l’altre, una idea que travessa totes dues pel·lícules. A E.T., el nen confia en les bondats del desconegut; a Encontres a la tercera fase, els personatges no es mouen per la por, sinó per la curiositat i la necessitat de comprendre.

El dia de la revelació també fa seu aquest objectiu mitjançant dos personatges que serveixen de nexe entre les persones i els aliens. L’expert en ciberseguretat interpretat per O’Connor entén què diuen els extraterrestres, els tradueix, els fa intel·ligibles; i la periodista que encarna Blunt pot sentir amb els humans. Aquest al·legat a favor de l’empatia dona peu a algunes de les escenes més ensucrades de la pel·lícula. Alhora, la interpretació de Blunt és extraordinària: modula de manera excel·lent el seu registre, des de la comicitat fins a l’emoció.

A partir del sentiment i de la necessitat de comprendre l’altre, Spielberg traça la possibilitat del diàleg en un moment en què tots els ponts semblen trencats. En un context de guerres i d’incertesa com el que vivim, el cinema fantàstic torna a desplegar respostes.

Article publicat a The Conversation.