Una investigació amb participació de la URV ha analitzat el contingut de vuit sepulcres del monestir de Pedralbes, on han aparegut les restes de 25 individus, entre els quals hi ha la reina Elisenda, esposa de Jaume II

Quan l’equip investigador va obrir algunes de les tombes medievals del monestir de Pedralbes esperava trobar-hi restes de dones nobles i religioses que les fonts situaven allà des del segle XIV. En molts casos va ser així. Però no en tots. En un dels sepulcres hi van aparèixer fins a nou individus diferents. En un altre, el cos d’una dona embarassada amb un fetus encara dins del ventre. També hi havia cranis amb lesions d’arma blanca, fragments d’esquelets inconnexos i indicis que algunes tombes havien estat obertes molt temps després dels enterraments originals.

El projecte de recerca, que ha comptat amb la col·laboració de la URV, s’emmarca en els actes de commemoració dels set-cents anys de la fundació del monestir i aporta una nova mirada sobre les persones enterrades al convent fundat per la reina Elisenda de Montcada i el seu marit, el rei Jaume II, fa prop de set-cents anys. L’estudi antropològic de vuit tombes del monestir ha permès reconstruir aspectes de la salut, l’alimentació, les malalties, els vincles familiars i les pràctiques funeràries d’una part de les dones nobles vinculades al convent de clarisses de Pedralbes.

“L’interès de l’estudi antropològic és aportar informació directa de la població analitzada, independentment de les fonts documentals”, explica Carme Rissech, investigadora del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV i responsable de l’estudi antropològic. “Les fonts escrites de vegades diuen una cosa, però els ossos poden confirmar-la, matisar-la o fins i tot contradir-la”, afegeix.

La investigació combina antropologia física, estudis moleculars i anàlisis isotòpiques. Les excavacions han permès estudiar les restes de 25 individus recuperats de vuit tombes atribuïdes a figures històriques com la reina Elisenda, la primera abadessa Sobirana d’Olzet, nobles de la família Pinós i Cardona o Francesca Saportella, neboda de la reina i segona abadessa del monestir.

Un monestir vinculat a la noblesa

Fundat l’any 1327 per la reina Elisenda de Montcada i el rei Jaume II, el monestir de Pedralbes es va convertir ràpidament en un espai estretament vinculat a la noblesa catalana. Elisenda hi va residir després d’enviudar, sense professar com a monja però portant una vida molt vinculada a la comunitat religiosa. El convent, de clausura, va acollir principalment dones de classes benestants i famílies nobles. La comunitat hi va mantenir una presència institucional continuada fins al 2025, quan les últimes clarisses van abandonar definitivament el monestir per manca de relleu generacional.

Els enterraments que han estudiat reflecteixen una marcada jerarquia medieval. Les tombes situades a l’interior de l’església corresponien habitualment a les figures de més rang, més a prop de l’altar o més lluny, en funció del seu estatus i poder adquisitiu. “Com més diners i més estatus tenies, més a prop de l’altar et podien enterrar”, explica Rissech, i matisa que, en la mentalitat cristiana medieval, això significava estar més a prop de Déu.

Però els investigadors no hi han trobat esquelets en posicions anatòmiques, un fet que coneixien bé abans d’iniciar la prospecció: els sarcòfags són massa petits per contenir-hi cossos sencers. Com ho feien, doncs, per donar-los sepultura? La investigadora de la URV ho posa en context: “Quan algú moria, duien el cos a un podrimener; un cop s’havia descompost, els ossos es traslladaven a la tomba definitiva”.

El podrimener era un espai funerari temporal on els cossos es deixaven descompondre abans de dipositar-ne les restes als sepulcres definitius. Aquesta pràctica permetia reutilitzar espais funeraris molt reduïts dins dels monestirs i explica per què els ossos apareixen sovint agrupats en farcells o embolicats amb teles. En alguns casos, els investigadors també han identificat marques compatibles amb processos de descarnació, és a dir, la retirada intencionada de teixits amb eines tallants abans del trasllat definitiu de les restes.

Tombes intactes

De les vuit tombes excavades, les cinc primeres concorden força bé amb els registres històrics, tant per l’edat dels individus com per les característiques físiques i emplaçament, determinat per l’estatus social: són les restes dels sarcòfags de la reina Elisenda, Sobirana d’Olzet, Elionor de Pinós, Beatriu de Fenollet i Constança de Cardona.

Possiblement les que més expectació han generat són les atribuïdes a la reina Elisenda, que va morir cap als setanta anys, una edat avançada per a l’època. Segons l’estudi, feia poc més d’un metre i seixanta centímetres, una alçada notable per l’època, i presentava signes d’una malaltia metabòlica coneguda com a hiperostosi esquelètica idiopàtica difusa, o DISH segons les sigles en anglès.

El DISH provoca la fusió progressiva de vèrtebres i altres estructures òssies i s’associa habitualment a nivells elevats de glucosa sostinguts en el temps. Actualment és freqüent en persones diabètiques, però en contextos històrics també s’ha relacionat amb dietes riques i abundants. “És una patologia que trobem sovint en persones de classe alta, nobles o comunitats religioses ben alimentades”, apunta Rissech.

Les restes d’Elisenda també indiquen que no va patir episodis importants d’estrès nutricional durant la infància, ja que no presenta hipoplàsia dental, unes marques a les dents que apareixen quan el creixement infantil s’interromp de forma temporal per malnutrició o malaltia.

Les cosines de la reina també destaquen físicament respecte a la resta de dones estudiades. Tant Elionor de Pinós com Constança de Cardona superaven àmpliament l’alçada femenina habitual de l’època. “Les dones relacionades biològicament amb la reina són clarament més altes que la resta”, assenyala Rissech. Aquesta diferència alimenta la llegenda d’un possible origen gòtic o visigòtic d’aquests llinatges nobiliaris, una idea defensada per alguns genealogistes antics però que mai no ha estat demostrada documentalment.

L’estudi també ha identificat lesions traumàtiques i malalties en diverses de les restes. Sobirana d’Olzet, considerada la primera abadessa del monestir, presenta una greu lesió tallant al costat esquerre de la cara que va destruir part del pòmul i l’òrbita ocular. Els investigadors no poden determinar si la ferida va causar-li la mort o si es va produir poc després, durant els processos de manipulació funerària de les restes.

En molts casos, les restes mostren signes de vida quotidiana i envelliment, fet que concorda amb l’edat de les religioses en el moment de la mort segons els registres històrics. Diverses dones presentaven artrosi als genolls, a la mandíbula o a les vèrtebres. Algunes característiques trobades als ossos podrien estar relacionades amb activitats repetitives, com ara la confecció de teixits o passar-se hores pregant de genolls.

Tombes alterades i individus desconeguts

La situació canvia radicalment en les tombes d’Artau de Foces, Ròmia de Sarrià i Francesca Saportella. En aquests casos, l’equip investigador hi ha trobat restes parcials de diversos individus, alguns dels quals no encaixen ni cronològicament ni biogràficament amb la documentació històrica conservada.

Al sepulcre d’Artau de Foces, per exemple, hi van aparèixer cinc individus desconeguts: dues dones joves i diversos infants. Ni rastre del cavaller Artau. Una de les dones conservava encara una llarga cabellera i restes de teixits tous, amb el cos parcialment tractat amb palla i herbes aromàtiques. Els investigadors creuen que el cos podria haver estat exposat o sotmès a algun tipus de tractament funerari especial. L’equip descarta que cap d’aquestes dones pugui ser la muller d’Artau de Foces, ja que cap d’aquestes va morir en edat fèrtil.

També s’han identificat diversos infants, alguns amb patologies greus. Per exemple, un nen d’entre dos i tres anys presenta lesions òssies compatibles amb dèficits nutricionals severs i malalties prolongades. “Va ser un infant molt malalt”, resumeix Rissech. Els ossos mostren porositats anòmales i lesions compatibles amb manca de vitamines i problemes de salut sistèmics.

Una dona embarassada enterrada amb el fetus

Una de les troballes més singulars correspon a la tomba atribuïda a Francesca Saportella. Allà, els investigadors hi esperaven trobar una única dona d’uns seixanta anys, però hi van localitzar restes de nou individus diferents. Entre elles, les d’una dona en edat fèrtil que conservava un fetus d’entre vint i vint-i-tres setmanes de gestació.

Les restes indiquen que el fetus “venia de natges” i que el part no es va completar mai. “Segurament es tracta d’un part prematur o d’un avortament tardà”, explica Rissech. Segons la investigadora, la dona va morir durant el procés.

Les restes no poden correspondre històricament a Francesca Saportella, que va morir a una edat molt més avançada. La troballa reforça la idea que algunes tombes van ser alterades posteriorment i reutilitzades o reordenades en algun moment de la història del monestir.

Tombes obertes i ossos desordenats

Les restes recuperades a les tombes de Francesca Saportella i de Ròmia de Sarrià són les que generen més interrogants. A banda de la barreja d’individus, hi han aparegut membres momificats, cranis amb lesions punxants compatibles amb armes blanques i objectes relativament recents, com fragments de papers i partitures musicals.

Per a l’equip investigador, una de les hipòtesis més plausibles és que alguns sepulcres fossin oberts durant episodis convulsos posteriors, potser entre els segles XVIII i XIX, i que els ossos fossin manipulats o reordenats. Relacionen prudentment aquesta possibilitat amb períodes d’inestabilitat històrica, saquejos i abandonaments temporals dels espais monàstics: “És evident que aquestes tombes es van obrir”, afirma Rissech, i afegeix que el que cal interpretar és “quan, per què i què va passar exactament”.

Per resoldre l’enigma, l’equip està duent a terme datacions amb carboni 14 i estudis moleculars que encara no han finalitzat. També s’estan fent anàlisis isotòpiques d’oxigen i estronci per determinar possibles desplaçaments geogràfics dels individus i reconstruir-ne l’origen. Qui sap si, quan disposin de totes les dades, podran explicar les incògnites dels ossos de Pedralbes que, set segles després, encara conserven part dels seus secrets.