Una tesi de l’IRTA i la URV analitza els impactes de la pujada del nivell del mar i la salinització del sòl en la producció d'arròs i apunta com a solució òptima l'aportació de sediments

Un 40% dels arrossars del Delta de l’Ebre poden perillar el 2100 per la pujada del nivell del mar si no s’actua. La xifra correspon a l’escenari de pujada del nivell del mar que es considera més probable, però pot variar en funció de les emissions futures de gasos d’efecte hivernacle. Aquesta és una de les principals conclusions de la tesi Modeling sea level rise impacts and the management options for rice production: the Ebro Delta as an example, realitzada per la investigadora Ana Genua Olmedo, de l’Institut d’Investigació Agroalimentària de la Generalitat a Sant Carles de la Ràpita (IRTA) dins el programa de doctorat en Canvi Climàtic de la URV. Per elaborar el seu treball, Genua ha desenvolupat diversos models per predir els impactes de la pujada del nivell del mar al delta de l’Ebre. Models basats en la identificació de les àrees propenses a ser inundades, el volum de sediment necessari per mantenir l’elevació del terreny a pesar de la pujada del nivell del mar, la salinitat del sòl i la pèrdua de producció d’arròs deguda a aquests impactes. Ho ha fet en base als escenaris que preveu el cinquè informe d’avaluació del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (AR5 IPCC) per al 2025 i per al període de 2030 a 2100.

Actualment hi ha molt pocs estudis que analitzin l’impacte de la pujada del nivell del mar en els conreus i els que hi ha se centren en els danys potencials causats per les inundacions però no en l’estrès salí, que és el principal impacte perquè es manté un cop abordats els problemes d’inundació. En aquest sentit el treball de Genua omple un buit existent ja que també quantifica les possibles pèrdues en la producció produïdes per la salinitat del sòl. Unes pèrdues que també afecten les zones més elevades del Delta. D’acord amb el seu estudi les pèrdues produïdes per la salinitat del sòl en la producció d’arròs serien del ordre del 10%, fins al 13%, en l’escenari que planteja l’IPCC amb una pèrdua de beneficis de fins a 300 euros per hectàrea (en el cas més extrem, que és molt poc probable).

Davant d’aquesta situació, la tesi de Genua analitza com a possible solució l’aportació de sediments que actualment queden retinguts als embassaments del riu Ebre. “Es tracta d’una mesura que permetria mantenir l’elevació del Delta i al mateix temps també serviria per reduir la salinitat del sòl”, assenyala la investigadora i destaca que és una mesura innovadora que contrasta amb la solució d’enginyeria clàssica que no seria tan efectiva. Una solució aplicable a d’altres deltes del món, segons Genua. La tesi quantifica també la quantitat de sediments que seria necessari aportar i que oscil·larien entre els 130 i els 442 milions de tones fins a final de segle, el que aproximadament implica una aportació anual d’entre 1,4 i 4,9 milions de tones (en l’escenari més extrem).

Amb 320 quilòmetres quadrats de superfície, el Delta de l’Ebre és un dels sistemes costaners més valuosos del Mediterrani occidental i un dels espais més vulnerables als efectes del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar (SLR en les seues sigles en anglès).  Es tracta d’una zona baixa (l’elevació mitjana és de 0.80 m), amb un 50% de la superfície amb menys de 0,5 metres per sobre del nivell de mar i amb un màxim de 5 metres a la vora del riu Ebre. El conreu de l’arròs és molt important en aquest espai i ocupa una extensió de 210 quilòmetres quadrats, el 66% de la superfície total. Es tracta d’un conreu molt vulnerable a la pujada del nivell del mar perquè un dels efectes que comporta és l’augment de la salinitat del sòl, el factor físic més important que afecta la producció de l’arròs.