25/04/2017 Entrevista

Clara Granell, investigadora sobre xarxes complexes a l’UBICS

“Estic orgullosa de dir que vinc de la URV i competeixo al nivell de qui ve d’Òxford, Harvard o el MIT”

Aquesta enginyera informàtica que actualment investiga a la Universitat de Barcelona Institute of Complex Systems (UBICS) explica que el Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV se’l sent com casa seva.

Què són les xarxes complexes?

Primer caldria explicar què és un sistema complex: és un sistema on hi ha moltíssimes partícules molt simples que interactuen entre elles i, en interactuar, tenen un comportament emergent que no podries haver descobert si només observessis les partícules per elles mateixes, aïlladament. Imagina, per exemple, els ocells que quan volen fan aquestes figures tan boniques. Les partícules en aquest cas serien els ocells, ben simples, les regles que tenen d’interacció entre ells és jo tinc una direcció, i la vaig corregint segons els ocells del meu voltant, però al final el que surt d’allà són unes imatges com de fluids, que si les haguessis d’escriure amb equacions et costaria molt. En els sistemes complexos, a partir d’unes coses que són bàsiques i són a tot arreu, tens uns comportaments molt interessants. Les xarxes complexes serien un cas particular dels sistemes complexos, en què la interacció entre elements la podries dibuixar en forma de xarxa. Podries dibuixar en un paper un element, per exemple, un ocell, una persona, una partícula, que interactua d’una determinada manera amb una altra.

Quina importància tenen les xarxes complexes a la nostra vida?

Si agafes sistemes com per exemple els aeroports, les plantes que subministren electricitat o Internet, tots fan un dibuix similar: una xarxa que no és regular, on no tothom té la mateixa importància, però que tampoc és aleatòria. Tots tenen unes característiques estadístiques similars, hi ha un patró comú que s’hauria d’explorar. Per entendre la importància de les xarxes complexes: posem que em dónes la teva estructura social i laboral, la gent amb la qual contactes cada dia. Jo, veient les característiques d’aquesta xarxa, et podria dir, per exemple, si amb una epidèmia de grip emmalaltireu aviat o si, en canvi, podríeu aguantar i quins mecanismes podríeu establir.

Què hi aporta la recerca?

En el meu cas faig recerca d’epidemiologia i utilitzo models prou simplificats per generar coneixement després d’aplicar-los a diferents tipus de xarxes. Així veig quan una xarxa afavoreix la difusió d’una malaltia o la dificulta. A més, les xarxes evolucionen amb el temps perquè van canviant les connexions entre les persones i has de veure si evoluciona cap a un sistema més perillós o menys des del punt de vista de l’epidèmia. Però hi ha moltíssima recerca en altres camps. Aquí mateix, a Tarragona, hi ha gent que està estudiant com les xarxes de transport es connecten entre elles i què passa si en falla una; altres persones estudien les xarxes socials i els comportaments socials, per exemple, com es propaguen els rumors. Les xarxes són una eina molt versàtil.

Pel que fa a la salut pública això té una traducció real?

Per traslladar els resultats de la recerca a la vida real s’ha d’anar amb molt de compte. Si vols respondre a una pregunta d’un cas real has de construir models amb molts més paràmetres i més ajustats al que està passant; has de tenir dades en temps real i sovint no se’n tenen. Hi ha gent que té la sort de col·laborar amb governs i centres mèdics i acaben fent un híbrid on almenys poden donar unes recomanacions, però moltes són difícils d’implementar.

Què ha suposat haver obtingut la beca internacional James S. McDonnell Foundation?

Per a mi no va ser només un gran reconeixement a la meva feina, també va ser una molt bona manera d’agrair als meus directors de tesi la feina que havíem fet aquests anys, que entre tots havia valgut la pena. Aquesta beca et dóna l’oportunitat d’anar on vulguis perquè, quan busques una postdoc, molta gent va al lloc on la hi ofereixen o on té més contactes. En canvi, jo vaig anar realment on vaig voler.

En què ha treballat durant la seva estada a la Universitat de Carolina del Nord?

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer una investigadora d’epidemiologia que va dur a terme uns experiments reals per veure com d’efectives eren les mesures de quarantena en un campus americà. Perquè el campus té residències, i si recomanen als estudiants que no vagin a classe quan estan malalts, acaben infectant la residència, de manera que els investigadors volien veure l’efectivitat de l’advertència. Els estudiants tenien una aplicació de mòbil a través de la qual informaven de si es trobaven bé o malament, i quan dos dispositius amb Bluetooth activat estaven a prop l’un de l’altre, aquelles dades es guardaven i se sabia exactament amb qui es trobaven els estudiants cada dia. Jo treballo en la part teòrica de l’experiment, per donar-hi una mica més de solidesa, i al mateix temps també demostro que la meva teoria funciona.

Als Estats Units es valora més que al nostre país la figura del científic?

Es respecta molt més perquè costa molt de dedicar-te a la investigació científica. Aquí no sé si la gent sap exactament el que costa: t’has de treure una carrera, fer un màster, un doctorat, tenir un bon índex de publicacions, fer una estada a l’estranger, o dues o tres; has de presentar-te a premis, anar a conferències i, finalment, si surt una plaça, barallar-te amb un munt de gent igual de preparada que tu i amb les mateixes ganes de guanyar-la. És molt competitiu. Allí et sents molt més valorat en termes de reconeixement social, i a l’hora de demanar finançament t’escolten i t’obren totes les portes. Aquí demanes finançament o col·laboracions en empreses i no ets ningú.

Ara ha tornat a Catalunya, on i en quines línies investiga?

Sóc al centre UBICS, treballant amb un grup d’investigadors que fan cultius neuronals. És a dir, dissocien les neurones de cervells de ratolins de laboratori en estat embrionari i veuen com es connecten entre elles mentre encara estan en fase de creixement. Fan la part experimental i els interessa fer models: per què es connecten, com es connecten, per què així i no d’una altra manera, i si es poden tornar a configurar les connexions si desapareix una neurona.

Com evolucionarà la recerca de les xarxes complexes en els propers anys?

Ja ha evolucionat bastant des que vam començar fa relativament poc. Ara ja ningú fa anàlisis quantitatives sobre les xarxes, senzillament es fan servir com un substrat on aplicar-hi dinàmiques que t’interessen. Des de fa uns anys, s’han estat estudiant les xarxes múltiplex, de diversos nivells, perquè moltes coses no són tan fàcils de representar com una xarxa única, com és el cas del transport, en què unes xarxes depenen de les altres. Això, encara que sembli trivial, fa les coses bastant complicades i s’observen fenòmens diferents dels que s’observen si només tens una xarxa. Crec que durant uns quants anys seguirem per aquesta línia, i en el futur potser acabarà sent una eina més com qualsevol altra.

Quines metes es marca com a investigadora per als propers anys?

El que em faria feliç seria tornar a aquesta casa [la URV] i investigar des d’aquí. Perquè hi ha molta gent a qui li fan molta gràcia les institucions grans i poder dir que és d’Òxford, o Harvard, o el MIT. Jo quasi estic més orgullosa de poder dir que vinc de Tarragona, i tot i així competeixo al mateix nivell que qualsevol que ve d’Òxford o Harvard. M’agradaria transmetre les coses que he après durant aquests anys a les noves generacions, una petita contribució per posar aquesta universitat una miqueta més en el mapa.

Què destacaria de tots aquests anys a la URV?

L’important és trobar-te persones que et guiïn en el teu camí: professors, mentors que et sàpiguen orientar… I això tant pots trobar-t’ho en una universitat petita com pots no trobar-t’ho en una universitat supergran. Jo lluito al mateix nivell que gent que ha tingut l’oportunitat de fer la carrera a Òxford, el màster a Harvard i el doctorat al MIT. Si fas la feina i t’hi esforces, és igual si véns d’una institució més gran o més petita.

Com a casa

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*