Diana Navarro és experta en aplicacions científiques a Clarivate Analytics

Diana Navarro treballa al departament comercial de Clarivate Analytics, on proporciona a investigadors i farmacèutiques dades i aplicacions per dur a terme recerca en fàrmacs. Va fer-hi el salt des de l’edició científica de l’editorial Thomson Reuters, on va treballar en acabar el màster en Enologia i Biotecnologia de la URV l’any 2011, després de graduar-se en Biotecnologia.

En què consisteix la seva feina a Clarivate Analytics?

Consisteix a ajudar els clients a utilitzar la nostra base de dades, trobar-hi la informació que necessiten i entendre què fa exactament per oferir-los diferents opcions. Els clients que atenc són del món farmacèutic o investigadors que desenvolupen fàrmacs per a l’ús humà.

Quines són les tendències en investigació sobre fàrmacs per al consum humà?

Des de fa alguns anys la recerca intenta produir nous fàrmacs per al càncer, intenta trobar drogues cada vegada més exactes per a petits grups de persones amb certs marcadors. Des de l’any passat he notat molt d’interès en immunoteràpies per al càncer, i em trobo amb preguntes sobre compostos actius d’alta potencia. Això és perquè interessa que les dosis efectives per a cada pacient siguin cada vegada menors i hi hagi menys efectes adversos.

Va començar en aquest món com a editora científica a Thomson Reuters. Què feia?

Revisava gran quantitat de textos científics de diverses publicacions, i textos que demanàvem als autors perquè complissin les pautes per publicar i marcar-los perquè fossin més fàcils de trobar. També anava a congressos científics per recopilar informació, mirar quines tendències hi havia i escriure informes sobre el que hi observava.

Què la va dur a canviar de feina?

Va sorgir l’oportunitat d’estar més en contacte amb els clients, la qual cosa em permet saber cap a on va el món dels fàrmacs, què els interessa als investigadors, per què busquen una determinada cosa i com utilitzen tota la informació que els proveïm. Quan era editora científica, rebia i processava molta informació però no sabia què en feien després els investigadors, quins problemes intentaven resoldre. Tenia curiositat per saber què feien i vaig decidir moure’m.

Té clients a Europa, Amèrica, Àsia i Austràlia. Es treballa diferent pel que fa a la recerca en aquestes àrees?

Definitivament, sí. Encara que en general tothom es mou cap a les mateixes tendències, cada àrea té un enfocament diferent. Per exemple, a Àsia es decanten una mica més per les noves tecnologies. És curiós veure com al cap i a la fi tothom busca el mateix a la seva manera, però les preguntes que fan i els comportaments són diferents.

Com gestiona clients de cultures tan diferents?

Cal tenir bastant de sentit comú i sensibilitat. Per exemple, els asiàtics pertanyen a una cultura de moltíssim respecte, i sovint no puc traspassar la barrera per preguntar “però per a què ho vols això?” o “com ho estàs fent?”. En canvi, els americans t’expliquen coses fins i tot de la seva mare o del seu cosí. La quantitat d’informació que estan disposats a compartir amb tu i la rapidesa amb què t’agafen confiança és molt diferent. Aleshores, si sé que una persona és bastant hermètica vaig més directament al gra, pregunto el que realment necessito i justifico sempre per què faig les preguntes, perquè no se sentin que els estic envaint la intimitat o espiant la feina, ja que a vegades treballen en projectes confidencials.

Es parla avui en dia de l’open data com el futur en la ciència pel que fa a l’accés a la informació. Quina visió en té?

És el rumb que ha de prendre la informació, perquè si partim del fet que un investigador viu de beques, no veig just que la informació que genera es restringeixi a un petit grup d’usuaris. Tot hauria d’estar en bases de dades accessibles per a absolutament tothom. Imagino que no és el mateix si pensem en universitats i acadèmics que si pensem en les grans farmacèutiques, que tenen bilions d’ingressos. Aleshores cal trobar l’equilibri, perquè aquestes grans empreses han de pagar per obtenir la informació que, al final, els serveix per mantenir-se competitives al mercat i estar al dia de l’última tendència. Però quan ets una empresa petita o un investigador, és molt difícil haver de fer front al fet que no tens accés a la informació, i a vegades és frustrant.

Darrerament s’han popularitzat les publicacions d’open access. Qualsevol persona hi té accés gratuït, però els autors han de pagar per publicar-hi. Com veu aquest model?

No estic d’acord que com a investigador hagis de pagar per publicar, perquè ja has treballat en la recerca, has estat anys fent experiments i escrivint-ho tot. Si ja has passat per totes aquestes dificultats, crec que hauria de ser al contrari, que les revistes et paguessin per publicar, o que simplement no haguessis de pagar.

Després dels estudis va fer recerca a la URV. De quina manera va ajudar-la aquesta experiència als llocs on ha treballat posteriorment?

Definitivament, tot el que vaig fer a la URV m’ha servit després, perquè vaig ser al laboratori i vaig tenir contacte amb el que fan els que treballen a les grans farmacèutiques. Com que tinc la base científica que vaig adquirir a la universitat, ràpidament entenc de què em parlen els clients, em resulta fàcil seguir la conversa i ajudar-los, perquè conec el seu llenguatge, la cultura, els processos. O pot passar el contrari, que hagi de parlar amb algú que no és científic, sinó que es dedica a les finances; aleshores he de donar-hi el tomb i explicar-me perquè aquella persona m’entengui. Aquí és on t’adones de la utilitat de coses que fèiem a la universitat, perquè recordo haver tingut professors que et feien fer exposicions. I ara agraeixo que m’ensenyessin a parlar en públic i a fer que les meves idees fossin clares i arribessin.

Hi ha alguna altra cosa que recordi especialment?

Els meus professors: l’Albert Bordons, l’Albert Mas, l’Estíbaliz Mateo Alesanco, que va ser l’encarregada de la meva tesi. Els recordo sobretot perquè han estat persones que m’han donat l’oportunitat de créixer, sobretot l’últim any de carrera, que saben que a fora hi ha el món real i no tens gaire clar què voldries fer, on et veus. Són docents que pensen en allò que els aniria bé als alumnes.

Al servei de la recerca de fàrmacs