11/02/2013 Entrevista

Wei Yuanyuan, màster en Ensenyament de Llengües Estrangeres per la URV i professora d'espanyol a la Xina

“Els estudiants d’aquí són molt més actius que a la Xina”

Per què va venir a estudiar a la Universitat Rovira i Virgili?

Vaig venir a Tarragona, a la Universitat Rovira i Virgili, l’any 2005 per estudiar un curs de llengua i cultura a Espanya. Jo en aquell moment feia el tercer curs de Filologia Hispànica a la Universitat de Llengües Estrangeres de Dalian, al nord-est de la Xina. Aquest centre tenia un conveni amb la Universitat Rovira i Virgili. Per això vaig venir, amb setze companys més, a Tarragona. Vam ser els primers alumnes xinesos de la Universitat de Llengües Estrangeres de Dalian a participar en aquest acord. Em vaig quedar a Tarragona fins al 2007, any en què vaig acabar la carrera. Després vaig tornar a la Xina i vaig començar a treballar com a professora d’espanyol a la meva universitat.

Per què va decidir fer-se professora d’espanyol?

Vaig estudiar Filologia Hispànica perquè volia treballar com a professora universitària. No podia fer-ho en una escola perquè no s’ensenyava espanyol als col·legis xinesos. Abans de triar Filologia Hispànica no sabia res de la llengua espanyola ni com era Espanya, i desconeixia que hi hagués tants països hispanoparlants. Quan vaig entrar a la universitat l’any 2003 la llengua espanyola no era tan famosa com ara. M’agrada aprendre idiomes i vaig elegir-la com a alternativa a l’anglès, que a la Xina ja estudiem des de ben petits. Si no estudiava anglès podia triar entre el castellà i el francès. Em vaig decantar per la primera i em sembla que vaig triar bé, perquè amb l’espanyol, que és una llengua oficial de l’ONU, tenia una sortida laboral millor.

És complicat per a una persona oriental aprendre una llengua com l’espanyol?

Ho és una mica. La primera dificultat és la pronunciació, especialment d’algunes lletres com la erra i altres consonants. Després hi ha la gramàtica, sobretot els temps verbals, com l’imperfet d’indicatiu i el pretèrit indefinit. Les conjugacions verbals no existeixen a la llengua xinesa.

Quines diferències va trobar entre el sistema educatiu de la universitat xinesa i el model de la Rovira i Virgili?

Aquí en certs aspectes és més reflexiu. A la Xina, si vols tenir un màster has d’aprovar un examen oficial molt difícil. En canvi, aquí, amb la teva experiència i amb el títol pots sol·licitar fer un màster sense necessitat de realitzar cap examen. D’aquesta manera, els alumnes no necessiten tant de temps per preparar els exàmens. El sistema educatiu xinès pot funcionar a la Xina perquè la majoria d’aspectes són adequats per a aquells alumnes. Ara bé, aquest model està canviant. Actualment, els alumnes de les escoles estudien més varietat de matèries que no pas quan jo feia primària. Cada vegada aprenen més coses, no solament coneixements sinó també les habilitats de la vida. Ara hi ha més interacció entre el professor i l’alumne.

I pel que fa a la manera de treballar?

No em va ser difícil adaptar-me a la manera de treballar d’aquí. Quan vaig arribar em vaig adonar, per exemple, que els mestres i els alumnes es comunicaven molt per correu electrònic. Aquesta manera de treballar no es fa servir tant, a la Xina. També em vaig adonar que aquí els alumnes autòctons eren més madurs que nosaltres. A la Xina els professors ens prenien més com a alumnes que no pas com a adults. Una altra diferència és que allà els alumnes no són tan dinàmics a classe. Aquí són més actius, fan més preguntes.

Què destacaria de la Universitat Rovira i Virgili?

Principalment que els professors que vam tenir eren molt responsables, molt bons, pacients, i parlaven molt amb nosaltres. Ens van ensenyar moltes coses i en aquell moment eren professors però també amics.

Com va viure el canvi cultural?

La cultura xinesa és més conservadora, té poc contacte físic. Quan vam arribar a Espanya el primer que vam aprendre va ser a saludar i a fer petons. Va ser una mica difícil perquè nosaltres no tenim per costum fer-ho. Una altra diferència és que, per exemple, aquí es crida el professor pel seu nom, cosa que no es fa a la Xina. Allà, molts cops els alumnes no s’atreveixen a parlar amb els mestres, i mai es pot arribar tard a classe perquè està mal vist. En canvi, aquí es permeten uns minuts de cortesia.

Què en pensava, la seva família, del fet que hagués de marxar a l’estranger per millorar la seva formació i ho fes en unes cultures tan diferents a la xinesa?

La meva família em dóna suport en tot. Considerava que era necessari que viatgés a Espanya o a d’altres països on es parlava castellà per perfeccionar el meu nivell lingüístic i per conèixer millor la cultura hispana. Tot plegat va ser positiu per a la meva feina.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*