Jordi Salvador és diputat per Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés de Diputats

S’ha format de manera continuada als centres universitaris de Tarragona. Primer va ser mestre d’educació física; després es va llicenciar en Història i Geografia, carrera on va descobrir la mirada antropològica, una perspectiva acadèmica que va dur-lo a fer el doctorat d’Antropologia amb la tesi Futbol, metàfora d’una guerra freda, un estudi antropològic del Barça, amb la qual va guanyar un premi extraordinari.

Ha combinat sempre estudis i feina. Com recorda el seu pas per la universitat?

A mi m’hauria agradat anar a Barcelona, la veritat, inclús havia pensat a fer periodisme, però era car. I també m’agradava l’educació. De fet, l’educació en el lleure sempre ha sigut una de les meves activitats. Aleshores vaig plantejar-me de fer una cosa que també m’agradava, al mateix temps que guanyava un sou i podia seguir estudiant. I així va ser que em vaig matricular al que aleshores era l’Escola Universitària de Professorat d’EGB, i em vaig especialitzar en ciències socials. Perquè la comprensió de la societat i de l’esser humà sempre ha sigut una de les coses que porto dintre. Per descarregar la meva família vaig treballar tots els estius i, així que vaig acabar magisteri, ràpidament vaig entrar a treballar per seguir estudiant.

Va seguir estudiant fins al punt de fer una tesi doctoral.

Em vaig diplomar en Educació Física perquè al col·legi on treballava em van donar aquesta assignatura, i després vaig estudiar Geografia i Història, però en la major part de les assignatures vaig agafar Antropologia. Em va fascinar i vaig tindre la gran sort de conèixer els professors del que jo considero, encara avui, un dels millors departaments d’Antropologia Social i Cultural que hi ha a Europa. És una joia que tenim a la URV, no sé si prou coneguda. El coneixement de Joan Prat, Juanjo Pujades, Oriol Romaní, Josep Maria Comelles, Lluís Mallart… va ser un descobriment intel·lectual fascinant.

Què va motivar la tesi sobre el Barça i com el futbol canalitza els conflictes polítics i socials?

El Barça és un fenomen social omnipresent a la nostra societat, i vaig veure que no era només l’estudi d’un club de futbol sinó de tota una societat: els seus valors, els anhels, les pors, els reptes, que quedaven molt ben explicitats en aquest petit teatre que hi ha al voltant del Futbol Club Barcelona. És un fenomen quasi religiós, amb connotacions econòmiques, polítiques, culturals, socials, de tot tipus, una mina. La tesi va ser publicada en forma de llibre per Edicions 62 – Enciclopèdia Catalana, i va tenir molta repercussió. Encara que quedi malament que ho digui jo, és un orgull que s’hagi comparat el meu llibre amb els d’escriptors tan importants com Manuel Vázquez Montalbán.

Molts alumnes recorden l’esperit crític de les seves classes a l’escola. Com es plantejava l’educació?

L’educació és holística. No es pot explicar una sola matèria d’una manera descontextualitzada del món on vius perquè els coneixements no són neutres. Estàs donant una visió a través d’aquells esdeveniments que selecciones, els que no selecciones i la manera com els expliques. Vaig intentar que aquesta visió fos provocadora. A vegades, un dia explicava una manera de veure les coses i l’endemà canviava absolutament cap a un altre registre perquè la gent veiés que tot és interpretable. L’educació no pot estar deslligada de la societat on vius, i ha de servir per entendre aquesta societat i per poder-t’hi desenvolupar.

Com va implicar-se a la UGT?

La inquietud del moviment obrer sempre l’he portat al meu ADN perquè un és d’allà on creix i on viu la seva adolescència, i la meva està lligada als barris de ponent de Tarragona, que per mi són els barris obrers del Camp de Tarragona. Em vaig implicar ràpidament al sindicat perquè a l’escola on treballava veia que nosaltres fèiem la mateixa feina que a l’escola pública però cobràvem menys i teníem condicions laborals més dolentes, de manera que vaig implicar-me a la feina d’intentar millorar les condicions laborals dels professors de la concertada. Després la cosa es va complicar perquè vaig passar del camp de l’ensenyament al sindicalisme de classe, i vaig dirigir el sindicat al Camp de Tarragona, de tots els sectors.

Reivindica el concepte de classe treballadora. Creu que aquesta idea s’ha menystingut?

L’onada neoliberal que comença a partir del 2008 ha volgut carregar-se el concepte de classe: s’havia fet entendre a la gent que tothom era classe mitjana i els conceptes de pobresa i de classe obrera eren pejoratius. Jo, quan algú diu que és de classe mitjana, sempre li faig un recordatori: el dia que no cobris dues nòmines, o el dia que tinguis dos morosos, en el cas d’un autònom, què seràs? La gent que viu del rendiment del capital té uns interessos, i la gent que viu del rendiment de la seva força de treball, ja sigui intel·lectual o física, en té uns altres. El gran fracàs de l’esquerra europea i mundial és haver perdut aquest concepte de classe en el sentit que ens hem cregut que cadascú de nosaltres, sols, podem solucionar els nostres problemes particulars. El discurs de “tots som ciutadans” i “tots som iguals” és una gran trampa perquè es culpa el fracàs o la pobresa pel fet que en el fons tu no ets un Steve Jobs. El pacte socialdemòcrata de l’any 1945 al 1975 va ser una excepció dins la història. Després hem entrat en un procés en el qual hi ha el pensament únic, que no hi ha alternativa al capitalisme tal com l’entenem. Ara tornem a ser en una onada neoliberal en la qual les noves generacions ho tindran pitjor que les generacions que han viscut des de l’any 1945 fins a finals dels vuitanta si no es recupera el concepte de classe organitzada i es força el poder a un nou pacte socialdemòcrata, perquè estem perdent drets socials i laborals a un ritme vertiginós.

Per contra, com més precarietat laboral, menys afiliació.

Si una persona no té consciència de classe no s’apuntarà a un sindicat, i la gent ha d’entendre que hi ha coses que són col·lectives, com les pensions, l’educació, la mobilitat, l’energia, l’aigua… I això és la lluita de classes que deia Marx, idea que algú va intentar matar abans de temps. Si les persones tenen consciència de classe, els sindicats milloren perquè ja no es busca el bé individual sinó el col·lectiu. I també s’ha de veure qui té avui els mitjans de comunicació, que són els grans productors de pensament; no n’hi ha cap que tingui una visió clarament de classe treballadora. Aleshores el moviment obrer necessita instruments com el sindicalisme per a problemes immediats, i partits polítics que siguin fidels representants dels interessos de la classe treballadora i no d’altres interessos.

D’aquí el seu salt a la política com a diputat per ERC a les eleccions generals?

L’any 2009 la gent esclata i diu prou perquè, des del punt de vista econòmic, una sèrie de partits van portar-nos a la crisi, i, des del punt de vista nacional, se’n fotien de la nostra oferta confederal. Això és una autèntica revolta com no n’hi ha hagut cap més a Europa, i no està organitzada ni per sindicats ni per partits polítics. La CUP i ERC van entendre que s’havien d’ajuntar els drets socials i els drets nacionals, i jo en això m’hi trobava còmode. No he hagut de canviar el discurs sindical ni el discurs de la meva vida com a professor, simplement l’he traslladat a un altre lloc amb molta més transcendència, poder mediàtic i capacitat d’influir de manera legal en allò que he cregut tota la vida.

Pot haver-hi una solució pactada amb l’Estat per a les aspiracions de Catalunya?

No hi veig cap possibilitat. És molt difícil que hi hagi una entesa perquè per a les tres forces que aguanten el govern, el Partit Popular, Ciutadans i el Partit Socialista, Catalunya no és un subjecte polític. A més a més, a vegades veus mostres de catalanofòbia. Recordo una anècdota del dia que es va votar per decidir si Francesc Homs era jutjat o no al suplicatori, que és un acte a porta tancada sense periodistes ni funcionaris ni gravacions; recordem que es va votar portar una persona a judici per posar les urnes en una consulta popular no vinculant. Doncs en conèixer-se el resultat hi va haver un aplaudiment llarg, i jo, que sóc antropòleg, penso que aquests aplaudiments metafòricament són bales en un altre context. Ara, també és veritat que, paradoxalment, aquesta intolerància pot ser la clau de l’èxit del procés català, perquè arribarà un moment en què, si segueix aquesta línia repressora, molta gent que són autodeterministes hauran d’escollir entre blanc i negre.

Diu que si pogués escriure el guió de la seva vida, el final potser seria a la universitat.

Sí, perquè el recorregut és bonic: he estudiat molt, moltes coses diferents; m’he implicat en sindicalisme, en política; he vist com funcionava el sistema, he vist realitats molt diferents a la de la bombolla de l’ensenyament, realitats molt crues en un moment històric molt dur, que fan pensar que una cosa és la teoria i una altra és la pràctica. I al mateix temps m’he fet gran, i això fa que les coses que m’han passat hagin enriquit allò que ja sabia. Penso que és una riquesa interessant de transmetre a altres persones perquè l’he viscuda. En canvi, i aquí acabo fent una crítica a la universitat, penso que en el sou dels professors encara és fluix el retorn a la societat, la part divulgativa, la implicació.

Compromís polític i social