24/03/2020

“Fer virtual la docència no ha de ser fer presencial la virtualitat”

La catedràtica de la URV Mercè Gisbert, experta en tecnologia educativa, recomana als docents prendre’s un temps per pensar com adapten els continguts i no pretendre fer durant el confinament el mateix que han fet fins ara però en format digital. No es tracta d’anar ràpid sinó d’aconseguir els objectius d’aprenentatge

“Cal parar màquines i pensar”. Aquesta darrera setmana hi ha hagut una pluja de propostes d’eines, exemples, recomanacions, etc. i els docents s’han vist en la necessitat d’introduir-se en el món de l’educació en línia. La catedràtica Mercè Gisbert, coordinadora del Grup de Recerca Aplicada en Educació i Tecnologia (ARGET) de la URV, considera que, una vegada ja s’ha entrat en contacte amb la tecnologia “ara cal dedicar dos o tres dies a pensar què volem fer, plantejar-nos els objectius d’aprenentatge, com els volem aconseguir i quin ha de ser el nostre paper com a docents”.

“La virtualització no vol dir fer la mateixa classe presencial de cada dia per videoconferència i, encara menys, pretendre passar llista”. Això no és virtualitzar la docència,“això és fer presencial la virtualitat, que és tot el contrari”, apunta la investigadora. Pel que fa a la Universitat, proposa que, a banda de ser conscients d’allò que es vol aconseguir, cal confiar en els estudiants, saber que se’ls han de marcar uns objectius, unes activitats i unes dates límit  que ells hauran de complir i assumir les seves responsabilitats i que,  no fer-ho tindrà unes repercussions igual que les té en la presencialitat.

“El model de formació presencial que hem desenvolupat fins ara no podem encapsular-lo en videoconferències i quedar-nos aquí pensant que ja ho tenim tot a punt”, ja que això pot funcionar de moment “però a curt termini ens portarà molts inconvenients i serà molt poc eficient”, explica. Cal ser conscients que no es pot concebre “un bust parlant durant una hora, com els telenotícies de fa uns anys” i proposa alternatives com ara preparar microcàpsules formatives, fer activitats complementàries, explicar conceptes breus i clau, dissenyar continguts audiovisuals—tant amb l’ordinador com amb el mòbil—i publicar-los als espais de docència compartits o, fins i tot, compartir-los a les xarxes socials. També ressalta que cal estar alerta sempre per fer aclariments, si cal, però “això no significa que ens hem de convertir en un servei educatiu de 24 hores, set dies a la setmana, sinó que el seguiment dels estudiants requereix molta més regularitat”, adverteix.  Abans d’utilitzar les eines, planteja la necessitat de fer proves sense estudiants, preparar-ho i penjar-ho una vegada s’hagi validat.

Es pot gravar una conferència i deixar-la a disposició dels estudiants:“No hem d’esperar que l’estudiant es connecti a l’hora que el docent vol perquè potser té problemes de connexió o qualsevol altra circumstància que li impedeix atendre una activitat en un moment determinat.” Gisbert assegura que cal repensar el procés formatiu i fer-lo més flexible per aprofitar la capacitat que ofereix que cadascú pugui gestionar el temps a la seva manera i en funció de les seves necessitats. I és que, precisament, una de les virtuts  que cal explotar dels entorns tecnològics és la flexibilitat i la possibilitat de personalitzar allò que fem i quan ho fem: “No s’ha de marcar la pauta com si els estudiants fossin a la Universitat tot el dia, perquè així no funcionarà.”

Considera que estar connectat permanentment “és molt cansat i costa —fins i tot físicament—, ja que estem acostumats a treballar en presència. És per això que és necessari organitzar el pla diari de feina de manera diferent pensant dues coses: que s’ha d’afavorir l’aprenentatge autònom dels estudiants i que el professorat ha de ser, bàsicament, un guia i un suport en aquest procés.

La potencialitat dels mòbils a primària i secundària

Pel que fa a primària i secundària, les estratègies han de ser diferents, partint de la base que no tothom té el mateix accés a la tecnologia ni tampoc la mateixa competència per usar-la de manera adequada. Hi ha una sobredotació de recursos pedagògics a la xarxa, però hi ha llocs on la connexió a la xarxa és dolenta o no n’hi ha. Així com l’accés a la tecnologia entre l’estudiantat universitari és força equilibrat, no passa el mateix en els altres nivells educatius.

Una opció és pensar en la potencialitat dels mòbils, perquè aquesta tecnologia sí que està a l’abast de tothom. És per això que una opció per a aquest col·lectiu és no imaginar recursos gaire sofisticats sinó que sigui possible accedir-hi i utilitzar-los amb el mòbil. És a dir, pensar en un pla conjunt amb les famílies“per poder convertir la casa també en un espai per a l’aprenentatge acadèmic”. Gisbert apunta que les famílies poden ajudar en tot aquest procés “però necessiten algú que els pugui donar unes pautes de què és convenient i què no i de quin tipus d’activitats poden fer i quin és el moment més convenient per  dur-les a terme”. Aquesta informació es pot enviar al mòbil en format text de manera que no és necessari que tothom tingui un aparell d’última generació i és una manera d’ajudar els alumnes a seguir el ritme de treball de l’escola des de casa.

Una altra situació que també cal tenir present en aquests moments és la de les famílies nouvingudes que no estan familiaritzades amb el sistema escolar, bé perquè acaben d’arribar o bé perquè no dominen l’idioma. Aquesta dificultat afegida, la tecnologia difícilment la pot solucionar de forma immediata. “S’han de buscar altres fórmules, com ara fer comunitats de pares, que les AMPES prenguin iniciatives en aquesta direcció, que segur que ja fan en circumstàncies ‘normals’”. Proposa també voluntariat a través de persones anònimes o d’estudiants dels graus d’Educació i de Pedagogia, que podrien donar un cop de mà a aquestes famílies.

 


1 comentari

  1. Carme |

    Molt interessant i útil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*