Juan Haro Rodríguez, investigador del Departament de Psicologia, alerta de la frustració en l'ús del mòbil per matar l'avorriment

Penseu què estàveu fent abans d’arribar aquí. Potser fa un moment, o fa unes hores. Estàveu saltant d’un vídeo a un altre a Youtube? Lliscant el dit per Instagram o TikTok? Heu començat un capítol d’una sèrie a Netflix i l’heu deixat a mitges?

És probable que alguna d’aquestes activitats us resulti familiar. Saltar constantment d’un contingut digital a un altre o avançar i retrocedir en el mateix s’ha tornat un comportament molt habitual. Teòricament, ho fem per distreure’ns i combatre l’avorriment. Si alguna cosa no ens entreté prou, simplement passem a la següent, i així successivament. Però és realment una forma efectiva d’alleujar l’avorriment?

Vivim en una era amb una oferta d’entreteniment sense precedents, sobretot en l’àmbit digital. I, paradoxalment, seguim avorrint-nos igual que abans, o fins i tot més. De fet, alguns estudis mostren que aquesta sensació ha augmentat entre els adolescents en les darreres dues dècades. Què està passant?

Atrapats en el bucle atencional

L’avorriment sol definir-se com una experiència frustrant: volem involucrar-nos en quelcom que ens ompli, que sigui immersiu i que capti la nostra atenció, però no ho aconseguim.

La psicologia profunditza en aquest concepte i el relaciona amb els processos atencionals. Des d’aquesta perspectiva, es produeix per l’activitat d’un bucle atencional.

És a dir, tots tenim un nivell “ideal” d’atenció al què aspirem quan ens impliquem en una activitat, i després hi ha el nivell “real” que experimentem. Sovint, tots dos estan molt allunyats: l’atenció que l’activitat ens demanda dista molt de la que volem assolir, sobretot perquè el nostre nivell “ideal” sol ser poc realista.

Ser conscients de com d’allunyats estem d’assolir tal nivell és el què ens genera una sensació de desgana i avorriment. I aquesta s’incrementa i prolonga en el temps, ja que es tracta d’un mecanisme que funciona en bucle. Ens diem: “Estàs lluny del teu nivell ideal d’atenció, fes alguna cosa per solucionar-ho”. Però aquests intents no fan més que mantenir o fins i tot augmentar la distància.

Factors com la falta de novetat, significat, autonomia o desafiament amplien la bretxa entre el nostre estat actual i l’ideal, cosa que incrementa encara més l’avorriment.

La paradoxa del mòbil com a solució a l’avorriment

El sentiment que ens ocupa sol anar associat a sensacions negatives com la frustració, el buit i la insatisfacció. El percebem com quelcom desagradable i anormal, i per això desitgem escapar d’aquest estat.

La necessitat de fugir ens impulsa a explorar i provar diferents alternatives. I una de les més accessibles és el telèfon mòbil: el traiem de la butxaca i ja tenim entreteniment per una bona estona. Sembla el remei perfecte contra l’avorriment, oi? Doncs la ciència suggereix el contrari.

Per exemple, fer servir el mòbil durant la jornada laboral, en moments en què estem més cansats i avorrits, en realitat augmenta la sensació d’avorriment. A més, redueix el gaudi de les interaccions socials en el món real. Un estudi mostra que tenir el dispositiu a mà en reunions amb amics ens distreu i fa que l’experiència social sigui menys agradable.

Tot això pot semblar contradictori. No se suposava que era la solució contra l’avorriment i ens permetia connectar amb qualsevol, a qualsevol lloc?

La trampa del “switching digital”

Sembla ser que el culpable no es tan el mòbil sinó com l’utilitzem. Aquí entra en joc el concepte de “switching digital”, aquell hàbit tan comú de passar compulsivament d’un contingut digital a un altre.

Una investigació recent posa el focus en la relació entre aquest hàbit i l’avorriment. En diversos experiments, els investigadors van col·locar a cada participant en dues situacions diferents. En la primera, podien entretenir-se veient diversos vídeos i tenien l’opció de saltar lliurement d’un a un altre durant deu minuts (condició switch). En la segona, només podien veure un únic vídeo durant el mateix temps (condició no-switch).

Contra tota intuïció, quan els voluntaris podien canviar de vídeo experimentaven més avorriment, menor satisfacció i atenció que si només estaven autoritzats a veure un vídeo. Aquest patró de resultats es va repetir quan les condicions eren retrocedir i avançar lliurement en un vídeo (switch) o tenien prohibit fer-ho (no-switch).

També es va observar en situacions més naturals, com quan podien navegar i veure vídeos de YouTube lliurement durant deu minuts (switch) o veure’n només un durant el mateix temps (no-switch). En tots els casos, els participants van informar de nivells més alts d’avorriment en la condició switch que en la no-switch.

Els autors de l’estudi suggereixen que el bucle atencional és el responsable d’aquest increment. Canviem d’un contingut digital a un altre perquè l’actual no capta la nostra atenció al nivell “ideal”. A més, al tenir accés a un repertori enorme, pensem que l’altra opció podria oferir-nos aquella dosi d’atenció que busquem.

Així, saltem al següent vídeo i la nostra atenció també salta, desconnectant-se momentàniament. El nou contingut capta de nou la nostra atenció, que estava en pausa, però només de manera superficial. Aviat ens adonem que tampoc ens satisfà i tornem a saltar. I així successivament.

Aquest procés retroalimenta el bucle atencional: com que l’atenció que dediquem a cada vídeo és superficial i s’interromp en cada salt, la distància entre el nostre estat atencional i l’ideal segueix sent gran, augmentant així la nostra frustració i avorriment. En canvi, quan no tenim la opció de canviar entre continguts, l’experiència és més immersiva i aconseguim una major implicació atencional, similar a la de veure una pel·lícula al cine.

Així doncs, encara que els nostres mòbils ens ofereixin una oferta quasi infinita d’entreteniment, no són la panacea contra l’avorriment. Al menys, si no sabem utilitzar-los de manera adequada. El “switching digital” és un hàbit que hauríem d’intentar controlar i substituir per altres que se centren en la immersió i l’atenció constant.

Article publicat a The Conversation.