El Grup d'Investigació en Diabetis i Malalties Metabòliques Associades de la URV estudia les alteracions de les cèl·lules que causen aquestes malalties, amb l'objectiu de trobar tractaments per millorar la salut dels pacients

Per solucionar un problema, cal descobrir quines són les causes responsables del mateix. Per entendre per què determinades cèl·lules de les persones amb diabetis no són capaces de consumir la glucosa correctament, cal identificar quins son els trets característics que les fan diferents respecte de les de les persones sanes. Aquest és el pilar de la investigació que desenvolupen el doctor Joan Josep Vendrell (cap d’endocrinologia de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i professor del departament de Medicina i Cirurgia de la URV) i la doctora Sonia Fernández-Veledo (investigadora del programa Miguel Servet de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili i professora del departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la URV), codirectors del Grup d’Investigació en Diabetis i Malalties Metabòliques Associades de la URV.

Un dels principals factors de risc per a desenvolupar una malaltia com la diabetis és l’obesitat. “La presència en excés de teixit adipós (és a dir, de greix), que s’acumula a l’abdomen, fa que la persona sigui més propensa a desenvolupar diabetis de tipus 2”, explica la doctora Fernández-Veledo. Per això, aquest grup centra la seva recerca en les alteracions que es produeixen al teixit adipós que acaben afavorint l’aparició d’obesitat, diabetis, resistència a la insulina i malalties relacionades.

On sorgeix el problema? Segons sembla, aquest podria estar a les cèl·lules mare del teixit adipós, que són les que han d’acabar convertint-se en altres tipus de cèl·lules específiques de teixit (aquest procés es coneix com a diferenciació). Si la cèl·lula mare d’un individu obès es converteix, és a dir, es diferencia en un adipòcit (cèl·lula encarregada d’emmagatzemar el greix) que funciona malament, aquest adipòcit no és capaç d’utilitzar la glucosa correctament. “Això podria explicar per què algunes persones obeses són més propenses a desenvolupar diabetis de tipus 2”, conclou el doctor Vendrell.

Canvis en els marcadors i el comportament de les cèl·lules

Però, per què les cèl·lules mare dels individus obesos es comporten diferent -i malament- respecte de les cèl·lules mare d’una persona prima? Les cèl·lules mare es defineixen per una sèrie de marcadors de superfície, que n’identifiquen el seu origen. “Estem identificant alguns d’aquests marcadors, específics de les cèl·lules mare del teixit adipós”, explica Joan Vendrell, “i analitzant com es comporten en diferents condicions de treball: d’oxigen normal, d’oxigen baix (que és el que es troba al teixit adipós)… El resultat és que detectem canvis en alguns d’aquests marcadors, segons si les cèl·lules pertanyen a una persona sana o obesa”, conclou.

El grup també ha trobat canvis en el comportament. “Les cèl·lules mare dels obesos es diferencien (produeixen noves cèl·lules) amb més rapidesa que les de les persones primes, però tenen problemes per acumular greix, és a dir, per fer la seva funció”, explica Sonia Fernández. “Això explicaria, per exemple, la relació entre obesitat i diabetis: quan els adipòcits ja no poden acumular més greix, aquest greix va a parar a altres teixits del cos”.

Aplicacions en medicina regenerativa

La medicina regenerativa amb cèl·lules mare ha utilitzat tradicionalment la medul·la òssia com a font d’aquest tipus de cèl·lules. Però s’ha descobert que el teixit adipós és una font millor de cèl·lules mare, ja que el mètode per extreure-les és menys invasiu i les cèl·lules extretes són més fàcils de manipular. Conèixer com funcionen aquestes cèl·lules, si funcionen igual en els obesos que en els prims i si es poden manipular per millorar l’obesitat o la diabetis, permetrà utilitzar-les per curar aquestes i altres malalties.

Les cèl·lules del greix subcutani (aquell que hi ha sota de la pell), per exemple, no pateixen el mal funcionament que afecta a les cèl·lules del greix abdominal. Això permetria, potencialment, revertir la diabetis amb només substituir aquelles cèl·lules que funcionen malament per cèl·lules del greix subcutani, del propi pacient, que funcionessin bé. Així, tot tornaria a funcionar: “El teixit adipós recuperaria unes condicions saludables i milloraria globalment tot el metabolisme del pacient”, explica la doctora Fernández.

“Això, en ratolins, ja hi ha investigadors que ho han aconseguit”, afegeix Vendrell. “Però la investigació en humans, que és en la qual ens centrem nosaltres, és molt més complexa”. Segons l’investigador, passaran dècades abans això no arribi a aplicar-se en pacients humans. Mentrestant, els avenços del grup permeten millorar els coneixements sobre la malaltia, cosa que poc a poc reverteix en la millora del tractament a les persones que pateixen aquesta patologia. Però la medicina més efectiva, segons els investigadors, segueix sent “un estil de vida saludable, exercici físic i una dieta equilibrada”.