10/08/2012 Entrevista

Bernat Ollé, director executiu de Vedanta Biosciences i vicepresident de PureTech Health

“Passar pel MIT ho va canviar tot per a mi”

Nascut a Reus l’any 1979, Bernat Ollé Pocurull es va graduar a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Química (ETSEQ) de la URV el 2002, on va rebre el premi Dow al millor estudiant.

Quan va decidir estudiar Enginyeria Química, la URV va ser la primera opció?

La tria era entre Ciències Ambientals a Bellaterra [UAB] i Enginyeria Química a Tarragona. Mirant enrere, ara sembla que aquest era el tren correcte i que, si hagués de tornar a escollir, escolliria el mateix. Però en aquell moment no ho veia tan clar. Crec que hi havia altres camins que m’haurien fet igual de feliç. M’agradava escriure i havia pensat a ser periodista o escriptor; m’agradava dibuixar i havia pensat en l’arquitectura, encara que a casa ja teníem overbooking d’arquitectes amb el pare i el germà, tots dos bastant més bons dibuixants que jo. També m’agradaven molt l’hoquei patins, la biologia i la química. La veritat és que als divuit anys jo no era prou madur per prendre sol aquesta decisió. El pare em va donar un bon cop de mà fent-me entendre que havia de fer recerca en el que considero el meu primer projecte d’investigació: parlar amb gent que s’havien dedicat a la química, a l’enginyeria i a les ciències ambientals, i recollir informació sobre si els havia agradat, què feien ara, si ho tornarien a fer si en tinguessin l’oportunitat… I aleshores definir uns quants criteris per comparar les alternatives: on tindré més opcions a l’hora de trobar feina; si m’equivoco i no m’agrada, quina carrera em posarà en millor situació per saltar a una altra carrera; si podré seguir jugant a hoquei si trio aquesta opció, si seré a prop de casa… Al final la recerca va acabar en un full de paper amb dues columnes, una amb les raons per escollir Enginyeria Química a Tarragona i l’altra per decantar-me per Ciències Ambientals a la UAB. A l’ETSEQ triava una carrera on em prepararien bé. I si no m’agradava, podria saltar a Ciències Ambientals més fàcilment que no pas a la inversa. A més, podria seguir vivint a casa i jugant a hoquei en un bon equip.

Vostè es va graduar l’any 2002. De seguida se’n va anar a fora: el Japó, Singapur, l’Índia i Boston, als EUA. Per què va decidir anar-se’n de Catalunya per desenvolupar la seva carrera professional?

Tenia ganes de veure món. He experimentat treballant en uns quants països i als EUA és on he cregut que podria aprendre i progressar més ràpidament. Des del primer any de carrera havia passat els estius a fora, el primer a Anglaterra aprenent anglès mentre feia de cambrer. Aprendre a parlar un anglès fluid va ser molt important. Però sortir de casa i espavilar-me una mica, també ho va ser. El primer estiu que vaig anar als EUA a fer recerca vaig veure ràpidament que allò era per a mi, que volia tornar-hi per quedar-m’hi una bona temporada i que els llocs amb més recursos per fer investigació eren allí. Després vaig seguir buscant oportunitats per viatjar i treballar a fora. El Japó va ser una experiència laboral curta però intensa. És un país preciós, però no m’hi voldria quedar a treballar perquè l’estructura empresarial és molt jeràrquica. L’Índia va ser una altra experiència que em va obrir els ulls. Hi vaig veure enginyers i programadors a dojo, molt ben preparats, amb un nivell d’anglès perfecte, disposats a cobrar una fracció del que cobrem aquí i a lluitar per qualsevol oportunitat. És una generació que surt d’anys de pobresa i per primer cop a la història del país veu que es pot menjar el món. Vaig treballar per a una empresa que s’ha emportat desenes de milers de llocs de treball de països desenvolupats cap a l’Índia, com ara centres de servei d’atenció al client, serveis d’auditoria, finances, recursos humans, enginyeria… De vegades es deslocalitzen divisions senceres. Vaig veure indis que començaven a estudiar idiomes europeus, inclòs l’espanyol, per poder servir els nostres mercats. I sí, això vol dir “prendre’ns” les feines. I em va quedar clar com l’aigua que el contracte social amb el qual vaig créixer, allò d'”estudia una carrera i tindràs una feina digna amb què et guanyaràs la vida fins que et retiris en una societat del benestar” té els dies comptats. Amb crisi econòmica o sense. Que l’única sortida a la llarga per competir amb aquesta gent és treballar igual de dur que ells i especialitzar-se en feines que no es puguin deslocalitzar fàcilment.

La duríssima crisi econòmica ha fet que molts joves universitaris catalans amb una bona formació emigrin a buscar noves oportunitats. Segons la seva opinió, què pot suposar això per a l’economia i la recerca del país?

Des del punt de vista dels joves, em sembla bé que emigrin. Ja que tenim un mercat laboral obert a Europa, aprofitem-ho. Si a casa no trobes feina, busca-la en un altre lloc. A la llarga, la majoria de gent que surt a estudiar o treballar a fora, torna. Per al país, a curt termini és una llosa, però a la llarga tenir una població amb experiència en altres mercats i domini dels idiomes ha de ser bo.

Com arriba al Massachusetts Institute of Tecnology, una institució molt prestigiosa, d’elit, on no pot entrar tothom qui vol?

Vaig sol·licitar plaça a sis universitats americanes pensant que a les altres cinc tenia probabilitats d’entrar-hi. La veritat és que no m’esperava que m’agafessin al programa de doctorat del MIT, però també hi vaig sol·licitar plaça a veure si sonava la flauta perquè em feia molta il·lusió. Normalment els criteris de selecció són semblants a tot arreu: notes de la carrera, experiència en recerca, publicacions, cartes de recomanació, pla de recerca que proposes fer i notes dels exàmens estàndard [GRE/GMAT]. Crec que hi va ajudar molt haver-me passat uns quants estius fent investigació als EUA i poder explicar una història creïble sobre què era el que realment volia fer. A la persona que va escollir la meva entre la pila de sol·licituds li estaré eternament agraït. Passar pel MIT ho va canviar tot per a mi.

La URV és una institució molt diferent del MIT. Però és possible trobar-hi algunes similituds?

El nivell de l’ensenyament de l’ETSEQ no té gaire a envejar al del MIT. Els fonaments bàsics d’enginyeria que vaig aprendre a l’ETSEQ van ser suficients per sobreviure a la tralla del primer any de doctorat al MIT, que déu n’hi do! I el sistema de projectes integrats de l’ETSEQ és un model que funciona, perquè el que hi aprens treballant en equips en problemes oberts és útil universalment i em segueix servint molts anys després. Les diferències amb el MIT són més en recerca, recursos i accés a talent que no pas en ensenyament.

Ha creat una empresa de biotecnologia, Vedanta Biosciences. A què es dedica?

Estic afiliat a un grup de capital risc a Boston, PureTech Ventures, que es dedica a crear, dirigir i finançar noves empreses de biotecnologia. A PureTech vaig participar en la posada en marxa de tres empreses. La primera, Follica, del camp de la dermatologia, està desenvolupant un tractament per regenerar el fol·licle del cabell amb l’objectiu d’intentar curar la calvície. La segona, Enlight, està posant en marxa plataformes tecnològiques per descobrir i impulsar nous tractaments i medicaments. I la tercera, Vedanta Biosciences, ara mateix treballa en una nova classe de medicaments per reparar la flora microbiana de l’intestí, el microbioma humà, en situacions en què la flora està danyada, que és el que passa amb diverses malalties autoimmunitàries i infeccioses. A aquesta última empresa hi estic dedicat a temps complet, com a director executiu. Hem crescut ràpidament els últims dotze mesos: avui som un equip de trenta-cinc persones i a finals d’any serem unes quaranta-cinc. El nostre equip esta format per investigadors i tècnics dels camps de l’ecologia microbiana, la immunologia, la bioinformàtica i l’enginyeria de processos. Fa un parell d’anys vam llicenciar un dels nostres medicaments, en fase preclínica, a Johnson & Johnson, i l’any que ve començarem un primer test clínic en pacients amb colitis ulcerosa. També hem estat impulsant altres teràpies experimentals per a malalties infeccioses, al·lèrgies i càncer. El nostre projecte més avançat és un medicament per tractar infeccions causades per Clostridium difficile, amb el qual tenim previst començar un primer test clínic els propers mesos.

És aquesta empresa el punt culminant de la seva carrera, on vostè volia arribar fa quinze anys, quan va acabar els estudis a la URV?

Espero que no. Fa quinze anys no tenia ni idea d’on seria ara. El que veia més probable llavors era acabar treballant a la indústria química, però al MIT ja vaig començar a desviar-me d’aquesta òrbita en direcció a la biotecnologia i la medicina. Vull seguir tirant empreses endavant i dedicar-me a projectes que m’interessin i que si funcionen puguin tenir impacte. El procés de desenvolupament dels medicaments és lent i incert. Sí que em faria particularment feliç que algun dia els medicaments amb els quals estem treballant servissin per curar la gent que els necessita.

Creu que algun dia podrà tornar a Catalunya per treballar-hi?

Si trobo un projecte que m’empenyi a tornar, per què no?

Molts joves que ara cursen els estudis universitaris potser pensaran, quan llegeixin aquesta entrevista, que vostè és un triomfador. Què els diria?

No em considero un triomfador. En tot cas el que els diria és, justament, que no escoltessin les meves recomanacions. Mirant enrere és fàcil trobar un sentit a les decisions preses, revisar-les i empaquetar-les perquè semblin bons consells, però mirant endavant l’únic que pots fer és confiar que les coses sortiran bé. I esforçar-t’hi. Això sí: t’has de dedicar al que et fa feliç. Si t’equivoques a l’hora d’escollir, no passa res, però no tardis a canviar d’aires i segueix buscant fins que trobis el que t’agrada. Si deixes, com jo, que la feina ompli la major part de la teva vida, l’única manera de ser feliç és fent el que t’agrada.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*