Especialistes que han participat al III Congrés d’Antropologia Feminista analitzen alguns dels grans debats actuals sobre gènere, cures, mobilitats, masculinitats, bellesa i urbanisme

Inés Gutiérrez, antropòloga urbana, Universitat Oberta de Catalunya

Des de la perspectiva feminista, com és un espai urbà segur?

El marc dominant ens fa pensar que la seguretat té a veure amb la presència de més policia. Nosaltres qüestionem aquesta manera d’entendre la inseguretat i la seguretat, perquè ens entrampa en un marc que finalment ens perjudica. Moltes vegades intentem resoldre qüestions que tenen a veure amb la proximitat dels espais, l’accessibilitat, sentir-nos còmodes i acompanyades, des de la policialització o una gestió punitiva dels conflictes.

El que resulta més efectiu per sentir-nos segures i còmodes és tenir espais públics i xarxes col·lectives fortes.

Això estaria relacionat en com la turistificació i la gentrificació transformen moltes ciutat. Quins impactes tenen aquests processos en la vida quotidiana?

Les ciutats contemporànies estan pensades des d’una lògica neoliberal: l’espai urbà i l’espai col·lectiu es mercantilitzen i es posen al servei de determinats interessos mercantils, en lloc d’estar al servei de les persones que hi habiten.

Amb els processos de gentrificació i turistificació, la lògica que preval és la del sector turístic, immobiliari o comercial privat. A les ciutats molt saturades, tendim a culpabilitzar individus concrets —turistes o persones que venen a la ciutat— perquè són l’última baula de la cadena amb què tenim el conflicte del dia a dia. Però és important obrir la mirada i pensar quin model de ciutat s’està fomentant des de les institucions públiques per donar solucions col·lectives i estructurals a problemes que són fenòmens amplis.

Com definiries el dret a la ciutat des d’una mirada feminista?

Les ciutats estan organitzades per facilitar les activitats que tenen a veure amb la producció i el consum, i sovint s’obliden de les activitats, tasques i subjectes que s’encarreguen de reproduir la vida quotidiana. Són tasques que normalment exerceixen les dones, però no només.

Des d’una mirada feminista, el dret a la ciutat vol dir posar al centre aquestes activitats: la infància, gaudir de l’espai públic, trobar-nos als carrers, la salut i la sanitat. Per això calen ciutats on es pugui portar una vida de proximitat, amb recursos col·lectius i públics i una xarxa forta que arribi a tots els barris, independentment de la seva renda. 

Julieta Vartabedian, Universitat Complutense de Madrid, i Mónica Moreno, Universitat de Cambridge

Per què és important entendre la bellesa com una qüestió política?

La bellesa no és una qüestió individual, neutral ni subjectiva, ni tampoc un àmbit d’hedonisme. Per als estudis feministes i els estudis polítics de la bellesa, és una qüestió política perquè jerarquitza cossos i identitats, els assigna un lloc i determina quines persones tenen més valor o més èxit social.

Què significa el conceptes de “belleses no hegemòniques”?

Ens referim al fet que la majoria de les persones no encaixem en un estàndard típic, construït històricament a través de representacions visuals —des de les esglésies i les verges fins als mitjans de comunicació—. És un tipus de cos molt específic que no inclou la diversitat de la realitat ni la complexitat humana: la grandària del cos, el color de la pell, etcètera.

El que volem és ampliar les possibilitats de pensar la bellesa i els cossos com quelcom divers, creuat per moltes interseccions i forces opressives que limiten la possibilitat d’una bona vida per a totes les persones.

Les xarxes socials han democratitzat la visibilitat de molts cossos però també han intensificat la pressió estètica. Quin és el balanç?

Limitar aquesta discussió al que passa a les xarxes socials ens porta a un punt molt pròxim que no ens permet veure la historicitat d’aquestes tensions. Sempre hi ha hagut processos d’inclusió i d’exclusió. Ara podem parlar de cossos diversos de manera més àmplia i, al mateix temps, veiem un creixement de la idea de la primesa, intensificada amb els medicaments actuals, entre d’altres. És una tensió que fa que quan s’allibera alguna cosa comença a haver-hi un tancament de l’altre costat.

A les xarxes socials aquesta tensió és molt explícita: hi ha cossos que segueixen ideals i mandats normatius, com els cossos prims, blancs i joves, i l’ús dels filtres n’és un clar exemple. Però al mateix temps també hi ha altres cossos visibles, vinculats amb l’activisme, el moviment gros, persones trans i discursos molt més crítics. Aquesta democratització crec que és una fal·làcia també: cal ser molt crítiques i acurades amb el que veiem a les xarxes.

Herminia Gonzálvez Torralbo, Universitat de Granada

Fa dècades que els feminismes insisteixen que les cures són imprescindibles per sostenir la vida. Per què, malgrat aquest consens, les cures continuen sent una de les feines menys reconegudes?

Les cures són relacions socials i pràctiques que han estat històricament travessades per desigualtats de gènere, de classe social o d’estrangeria, associades també a l’edat. Parlem, per tant, d’un treball travessat per aquestes interseccions, que fan que el seu reconeixement i la seva visibilització siguin difícils de posar en valor, encara que siguin treballs que històricament han sostingut la vida.

Quins mecanismes socials i polítics podrien transformar aquesta precarització?

Per transformar aquesta realitat i posar les cures al centre com a pràctiques fonamentals per al sosteniment i la reproducció social de la vida, cal abordar-les des de diferents angles. És necessari reconèixer el dret a la cura com un dret universal, assequible i accessible.

Jordi Roca Girona, Universitat Rovira i Virgili

De quina manera les mobilitats contemporànies reconfiguren els models tradicionals de masculinitat?

Un dels elements importants de les darreres dècades és l’augment de la mobilitat en tots els sentits, i les mobilitats sempre han tingut un impacte en el gènere. Les migracions del segle XIX provocades per la revolució industrial eren bàsicament masculines, determinades per raons laborals i econòmiques, en un sistema de gènere de l’home proveïdor i la dona reproductora.

Amb la globalització i la revolució tecnològica, cap als anys 90, això ha canviat de manera radical. Ara la migració és un fenomen multicausal: hi pot haver raons econòmiques, però també migracions climàtiques, residencials o vinculades al gènere i a la sexualitat. Gran part de la migració femenina va a omplir el buit que les dones occidentals haurien deixat per la seva incorporació al mercat de treball: tasques de cura, d’atenció a persones grans o de cura de nens.

Aquesta transformació del perfil migratori i del protagonisme migratori té efectes en la reconfiguració dels gèneres existents. Quan abans les dones eren un afegit a la migració liderada per l’home, ara moltes vegades elles en són les protagonistes i són igualment proveïdores que els marits. Fins i tot poden tenir majors oportunitats laborals, fet que pot implicar que l’home passi de ser el proveïdor de la família a ser “un home mantingut”, que és “la cosa pitjor que li pot passar a la masculinitat hegemònica”.

Quan parlem de crisi de masculinitat, estem realment davant d’una crisi o més aviat d’una oportunitat?

La crisi de la masculinitat expressa el malestar masculí per la pèrdua de protagonisme i pel fet que els rols associats al gènere han canviat de manera important. Més que una crisi, els homes han viscut un estat d’anomia, “sense normes”: en un sistema tradicional els gèneres estaven ben definits, però de cop tot allò amb què molts homes havien crescut se’n va en orris.

Davant d’això, molts homes fan una simplificació: “la culpa és de les dones”. Hi ha dues vies possibles: o la masculinitat es redefineix en un sentit realista i positiu, entenent que “les coses mai són eternes, són canviants”, o apareixen manosferes i moviments que intenten tornar al passat, recuperar “allò que ens han pres de forma il·legítima” i crear condicions de conflicte.

L’entorn digital contribueix més a transformar les masculinitats hegemòniques o, al contrari, a reforçar-les?

Amb la globalització han aparegut noves formes de mobilitat, també virtuals: avui tenim una pantalla que ens connecta al món. Això ha afectat els àmbits del gènere, la sexualitat, la identitat sexual i la identitat de gènere de maneres que mai són blanc o negre.

El món digital ha permès que algunes minories sexuals o persones que viuen en sistemes de gènere molt tradicionals accedeixin a comunitats on s’han sentit que “no eren uns bitxos raros”, comparteixin vivències i puguin dir: “no soc un raro, hi ha altra gent com jo”. Però, al costat oposat, també hi apareixen productes reaccionaris d’homes que se senten marginats o víctimes del feminisme, com la manosfera, espais on es poden crear discursos d’odi molt perjudicials per la igualtat de gènere i per la possibilitat de definir l’orientació sexual de manera lliure.