Una recerca multidisciplinària de la URV proposa adaptar les aules universitàries existents, integrar-hi la tecnologia de manera funcional i incorporar estudiants en el disseny

Una part important dels espais universitaris encara respon a un model d’ensenyament basat en la transmissió unidireccional del coneixement. Les aules amb mobiliari fix, orientades cap a la pissarra o la pantalla, i amb configuracions tecnològiques poc flexibles no promouen les metodologies actives, el treball en grup i l’experimentació docent. Aquesta és la diagnosi de Jordi Duch, Mercè Gisbert Cervera i Roger Miralles i Jori, investigadors de diferents departaments de la Universitat Rovira i Virgili (URV), en un article publicat a Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa. El treball revisa estudis d’arquitectura, pedagogia i tecnologia educativa i proposa un marc per integrar aquests tres àmbits en el disseny dels espais universitaris.

Els autors defensen que l’espai no és un simple contenidor per a l’aprenentatge. La forma de l’aula, el mobiliari, la il·luminació, l’acústica i els recursos tecnològics condicionen les activitats que s’hi poden desenvolupar. “Un entorn rígid, tant des del punt de vista arquitectònic com tecnològic, tendeix a afavorir una única relació entre professorat i alumnat, mentre que un espai adaptable facilita al diàleg, la col·laboració, el treball en grup i altres metodologies centrades en la participació de l’estudiantat”, explica Jordi Duch, investigador del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques.

Això no significa que l’arquitectura determini per si sola els resultats educatius. L’aprenentatge depèn de la interacció entre les persones, les metodologies, l’espai i la tecnologia. Per tant, “una aula arquitectònicament innovadora pot resultar poc efectiva si no s’utilitza amb objectius pedagògics clars, de la mateixa manera que un espai tradicional pot ampliar les seves possibilitats mitjançant eines digitals flexibles”, apunta Mercè Gisbert, investigadora del Departament de Pedagogia.

Espais adaptats a cada tipus d’aprenentatge

La proposta relaciona les característiques dels espais amb diferents nivells d’aprenentatge. Activitats com recordar o comprendre informació es poden desenvolupar en espais estàtics amb tecnologies convencionals. En canvi, processos més complexos com analitzar, avaluar o crear guanyen possibilitats en entorns oberts, reconfigurables i amb eines adaptables.

El model es basa en dos conceptes. La potencialitat és la capacitat de l’entorn per afavorir el pensament crític, la creativitat i altres aprenentatges complexos. La permeabilitat fa referència a la connexió entre els espais físics i digitals, entre l’aprenentatge formal i informal, i entre la universitat i el seu entorn social.

La flexibilitat es pot aconseguir actuant sobre l’espai, la tecnologia o tots dos. Una aula amb mobiliari fix pot ampliar les formes de participació amb pissarres digitals interactives, entorns immersius o plataformes d’interacció en temps real. A la inversa, un espai diàfan i reconfigurable pot acollir activitats complexes amb una dotació tecnològica modesta, sempre que disposi de connectivitat i equipaments bàsics.

Això permet que les universitats amb limitacions pressupostàries o arquitectòniques transformin progressivament els seus entorns.

Incorporar l’estudiantat en el disseny

La recerca assenyala que molts campus s’han concebut principalment des del punt de vista del professorat i del personal de gestió. Això ha afavorit el predomini de les aules magistrals i els despatxos individuals, mentre que escassegen els espais oberts, compartits i configurables. Alhora, zones de pas, espais comuns i àrees exteriors sovint no s’aprofiten com a llocs d’aprenentatge o d’interacció informal.

Per revertir aquesta situació, els autors defensen un disseny participatiu que incorpori estudiants, docents, personal de gestió, especialistes en tecnologia i professionals de l’arquitectura. La participació dels usuaris finals permet identificar millor les necessitats, reduir errors i adaptar els espais als programes formatius.

El redisseny també ha de tenir en compte la diversitat de capacitats, orígens, trajectòries i maneres d’aprendre. “L’accessibilitat i la inclusió haurien de ser criteris presents des de l’inici, amb elements com mobiliari ergonòmic, il·luminació regulable, accessos amplis, tecnologies de suport i espais adaptables a necessitats motores, sensorials o cognitives”, indica Roger Miralles, investigador de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura. L’article també planteja incorporar la perspectiva de gènere per evitar que els usos de l’espai, la distribució dels recursos o els referents visuals reprodueixin desigualtats.

Una tecnologia al servei de la pedagogia

Els autors també defensen una “integració invisible” de la tecnologia. “La tecnologia ha de ser present a l’aula sense fer-se notar: sistemes fàcils d’utilitzar, compatibles entre si i que no afegeixin càrrega ni al professorat ni als serveis tècnics. Quan la tecnologia esdevé invisible, tota l’atenció es pot centrar en l’aprenentatge”, explica Jordi Duch.

Aquest principi també s’aplica a la intel·ligència artificial generativa. L’article assenyala que pot contribuir a personalitzar els itineraris formatius, proporcionar retroacció immediata o donar suport a l’avaluació, sempre que s’utilitzi de manera accessible, transparent i coherent amb les activitats d’aprenentatge.

Un canvi també organitzatiu

Transformar les aules no consisteix únicament a moure taules o instal·lar pantalles i projectors. Els espais flexibles poden requerir nous sistemes de reserva, personal preparat per adaptar les sales o mecanismes perquè el professorat pugui configurar-les de manera autònoma.

Aquesta transformació exigeix també un canvi cultural. La gestió hauria de deixar de centrar-se només a assignar aules i maximitzar-ne l’ocupació, i buscar la configuració més adequada per a cada activitat. Els autors situen aquest canvi en tres nivells: l’aula i la pràctica docent; els programes i departaments, i les polítiques i infraestructures de la universitat.

Però, per on començar? El treball conclou que es pot començar amb intervencions de petita escala. Reorganitzar el mobiliari, aprofitar passadissos, zones comunes o espais exteriors i incorporar eines tecnològiques senzilles pot generar millores significatives amb un cost moderat. La transformació dels espais universitaris no depèn necessàriament de construir nous edificis, sinó de posar la pedagogia i les necessitats de les persones al centre del disseny.

Referència bibliogràfica: Duch, J., Gisbert Cervera, M., & Miralles i Jori, R. (2026). Rediseño y Transformación de los Espacios Educativos en la Educación Superior. Edutec, Revista Electrónica de Tecnología Educativa, (96), Art. 13. https://doi.org/10.21556/edutec.2026.96.5179